Emiliano García Page (Toledo, 1958) fa anys que presideix la junta de Castella-la Manxa des de l'any 2012 i ja en fa uns quants que exerceix de pedra a la sabata de Pedro Sánchez, que ha acabat enviant-lo a la fachosfera per portar-li la contrària.
Intueixo que no hi ha manera possible d'arrabassar-li el càrrec, perquè, si fos així, el Puto Amo ja li hauria donat la preceptiva puntada al cul. García Page és dels que pensen (pensem) que Sánchez s'està carregant la socialdemocràcia tal com la vam conèixer i obra en conseqüència, sense aconseguir, fins ara, la que hauria de ser la seva missió principal: crear una corrent d'opinió dins del PSOE que exerceixi d'oposició interna a les activitats molt censurables del Gran Cap.
Fa anys que el sentim queixar-se sense que es mogui res: ni el fan fora ni aconsegueix que un sector rellevant del partit el segueixi pel camí (de salvació?) que sembla haver emprès. Convertit en la versió socialista del nan rondinaire de la Blancaneu, corre el perill de convertir-se en un personatge més de la farsa sanchista: va arribant el moment de fer alguna cosa més que queixar-se.
En aquesta línia sembla anar l'actitud del seu governet davant la llei de finançament de les autonomies que pretén tirar endavant el president i que només agrada a Catalunya i Canàries (encara que Illa insisteixi que és beneficiosa per a tots els espanyols).
Ja posats, li suggereix el PP de la zona, per què no suma els seus diputats a la petició d'una moció de censura que aparti del poder el seu cap alienat? Però fins aquí podríem arribar, i s'entén perfectament. Una cosa és el soroll de sabres interior i una altra, sumar-se al de l'oposició. García Page sembla creure que encara és a temps de canviar les coses des de dins i, a més, no es veu capaç de coordinar-se amb el PP, probablement perquè considera que una cosa és la dissidència i una altra, la traïdoria.
És poc probable que la llei de finançament autonòmic tiri endavant, ja que hi estan en contra totes les comunitats del PP i unes quantes del PSOE (aquí no hi cap la habitual cacicada del decret llei i la cosa ha de passar pel parlament), però l'oposició del mandamàs castellà manxec el col·locarà definitivament a la llista de desterrats a la fachosfera del president del govern, que, encara que visqui els seus últims dies com a sàtrapa progressista, els estirarà tot el possible.
En qualsevol cas, sí, hi ha soroll de sabres al PSOE. Però baixet i discret. Ja veurem què dóna de si aquesta Associació per al Consens Social i la Democràcia que en cosa d'un mes presentarà el seu programa socialdemòcrata (a la seva darrera reunió, hi va aparèixer Felipe González i va parlar durant la friolera de tres minuts en què no va dir res rellevant: mal auguri).
Mentrestant, veurem com acaba la nova tangana entre el president de Castella-la Manxa i el president del govern. El segon és implacable. El primer no s'acaba de decidir a presentar-se com una alternativa. I sense líders, no hi ha insurrecció que porti enlloc.