Un perdó que no arriba
Estava previst que per al maig de l'any vinent, coincidint amb la famosa Met Gala, el Museu Metropolità de Nova York inaugurés una exposició sobre el modista John Galliano (Gibraltar, 1960; nom complet, Juan Carlos Galliano Guillén) que constituís la seva definitiva rehabilitació després de la borratxera antisemita que li va arruïnar la vida fa quinze anys a París, on va ser gravat en vídeo deixant anar unes barbaritats descomunals a la terrassa d'un bar contra els jueus mentre parlava bé de Hitler.
L'artista no passava pel seu millor moment. Se li havia mort el xicot i li donava a l'ampolla d'una manera exagerada, cosa que no és el millor que pot fer algú de tendències depressives com ell. L'home estava bevent a la terrassa d'un cafè parisenc quan es va enrabiar amb els de la taula del costat i va començar a despotricar d'ells, dels jueus i de tot el que li passava pel cap. I tot va quedar gravat perquè avui dia et pot buscar la ruïna qualsevol que tingui un telèfon mòbil.
L'endemà se li va ensorrar el món a sobre. En plena ressaca. El van fer fora de Dior, el van posar verd a tot arreu, es va disculpar com va poder (no va servir de res) i es va convertir en un apestat. El seu immens talent no li va ser de cap utilitat. Tothom es va cebar amb ell i més d'un en el món de la moda (ple de víbores) es va alegrar de la seva monumental caiguda. Durant molts anys, ningú no el volia ni veure. Finalment, es van apiadar d'ell a la Maison Martin Margiela i el van contractar (intueixo que per menys diners dels que es mereixia: l'ocasió la pinten calba i antisemita).
No hi va haver pietat ni compassió per a Galliano. N'hi havia prou amb veure els vídeos de la seva infame actuació per adonar-se que estàvem davant d'un tipus fet pols a qui se li havia escalfat la boca de la pitjor manera possible (mai no havia parlat bé de Hitler ni malament dels jueus, sent ell mateix d'origen semita). Però contribuir al seu enfonsament era una manera (miserable) de sentir-se millor persona. I aquesta és una temptació molt en voga en el moment present (l'altra és pujar-se damunt d'un mort per semblar més alt).
El seu intent de redempció el va dur a terme Anna Wintour, la totpoderosa editora de Vogue. L'exposició del Met havia de ser la prova que la societat havia perdonat Galliano després del seu desafortunat farfull d'antany. Però no ha pogut ser. L'elit jueva de Nova York va posar el crit al cel. Contribuents de pes per al museu van amenaçar de tallar el flux de diners. Els tabloides de Murdoch van tornar a muntar la pira on tornar a cremar el borratxo bocamoll. I al final va ser ell mateix qui va dir adéu a la seva exposició i que se n'anava a casa seva, a continuar demanant disculpes per un rampell estúpid que, a aquest pas, acabarà definint-lo més que tota la seva apabullant obra.
