Ens va deixar fa uns dies el pare Lluís Bonet Armengol (Barcelona, 1931), un desconegut per al gran públic que des de l'any 2000 intentava aconseguir la beatificació d'Antoni Gaudí.
Prèviament, havia estat el cap (o rector, que sona millor) de la Sagrada Família (el seu germà, l'arquitecte Jordi Bonet, va treballar en les obres d'ampliació del temple i el seu pare, Lluís Bonet Garí, va ser deixeble de Gaudí) entre 1993 i 2018.
Malgrat els seus esforços, la beatificació del creador de la Sagrada Família no sembla avançar a bon ritme. Intueixo que segueix faltant-hi quelcom fonamental perquè et facin beat (i posteriorment sant): un miracle.
Una altra cosa seria que la missió impossible del pare Bonet l'encetés una associació forta i amb contactes de prestigi al Vaticà.
Recordem com de curt va ser el procés per beatificar i després santificar el fundador de la secta coneguda com a Opus Dei, el baturro José María Escrivá de Balaguer, que en un tres i no res es va convertir en el beat José María i poc després en Sant Josemaría, tot i que ningú trobés un miracle autèntic per adjudicar-li.
Com és ben sabut, la Església Catòlica fa de vegades excepcions en les seves estrictes normes: recordem els casaments de milionaris anul·lats per la Sacra Rota a canvi d'un estipendi. I suposo que també va considerar que no calia un miracle per crear la figura de Sant Josemaría.
Com se sol dir a Catalunya: Pagant, sant Pere canta.
Sense el suport d'una organització potent, el nostre capellà acabat de traspassar es va passar vint-i-sis anys intentant convèncer la cúria vaticana de la santedat del nostre arquitecte preferit, cosa que el converteix, gairebé, en un personatge de pel·lícula de Werner Herzog o, si m'apureu, en el mateix Werner Herzog, qui, anys enrere, en assabentar-se que la influent crítica cinematogràfica alemanya Lotte Eisner estava greument malalta, va recórrer a peu el camí entre Munic, on ell vivia, i París, on vivia Eisner, amb la idea esbojarrada que, si completava el trajecte, trobaria la seva amiga viva (com així va ser, tot i que va morir poc després: l'home ens ho va explicar tot al seu llibre Del caminar sobre gel).
Herzog va dedicar una de les seves millors pel·lícules a un boig transcendental anomenat Fitzcarraldo que s'havia proposat construir un teatre d'òpera a Manaus, en plena selva brasilera, i ho va aconseguir, tot i que el teatre va tancar i va acabar engolit per la malesa.
Digueu-me majareta, però hi ha quelcom en el pare Bonet que em recorda al món de Werner Herzog. Mentre tot empitjorava al planeta Terra, un capellà de Barcelona dedicava el millor del seu temps a convertir un eminent meapiles en beat.
Sense èxit, d'acord, però amb una entrega digna d'admiració que a molts els pot semblar una pèrdua de temps i que probablement ho és, però que mostra una decisió, un coratge, una vehemència en la fe que me'l converteixen en un personatge digne d'aplaudiment.