Personatge curiós, Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962), antic jutge prestigiós (encara que amb algunes ficades de pota, com el cas del Yak 42, que va arxivar i va ser reobert contra la seva voluntat), ferm davant el terrorisme d'ETA, i actual sicar de Pedro Sánchez des del seu càrrec de ministre de l'Interior.
El seu nom és lleugerament fals: el seu pare es deia Grande i la seva mare, Marlasca: sobren en la seva actual denominació la lletra k i el guionet que uneix ambdós cognoms. No sol ser gaire de fiar que gairebé t'inventis el teu nom, però des que forma part del govern més progressista de la història d'Espanya ha fet coses pitjors com a membre destacat del sanedrí sanchista.
O, millor dit, fer, el que es diu fer, no es pot dir que hagi fet res destacable.
N'hi ha prou amb veure la seva reacció davant l'última provocació del sàtrapa marroquí, aquell home que estima tant el seu país que passa més de mig any a París i en la dubtosa companyia d'una parella de germanets forçuts amb qui sembla passar-s'ho pipa mentre la dona i els fills es queden a Rabat.
Tant el CNI com el departament d'intel·ligència militar sostenen que el van avisar del que se'ns venia a sobre, però ell ho nega. I aquí ens hem quedat. Algú menteix i aquí cal depurar responsabilitats. Si la intel·ligència espanyola menteix, que ho pagui qui ho hagi de pagar.
I si menteix el senyor ministre, que ho pagui el senyor ministre amb la seva dimissió, ja que estava en joc la seguretat nacional. El que no pot ser és que la cosa acabi com aquelles mútues acusacions entre folklòriques de les quals ens oblidem sense esbrinar mai a qui li va donar la raó el jutge.
Fidel al seu senyoret, Grande-Marlaska ha abonat la teoria de les màfies de tràfic de persones de l'ínclit Sánchez i s'ha sumat a ell en les lloances al nostre molest veí del sud i el monarca que el controla (encara que sigui des dels Camps Elisis parisencs).
Tampoc s'ha preguntat per aquella estranya invasió de Ceuta nedant que, de sobte, s'autocorregeix i els seus participants emprenen disciplinadament el retorn a casa. No li sembla estrany? A nosaltres sí.
Malgrat l'evident desastre organitzatiu, al responsable de la cartera d'Interior del nostre govern li sembla que tot s'ha resolt la mar de bé i que, pel que fa a Marroc, qui té un amic, té un tresor.
Quan el meu pare, el coronel, em deia allò de: “Fill meu, el moro és traïdor”, jo m'ho prenia com el típic comentari racista d'un franquista que no ho era més perquè no entrenava.
Però l'home va passar la infància a Melilla i va tenir ocasió de contemplar el panorama de prop. Quan la Marxa Verda, vaig començar a pensar que potser no anava desencaminat. I amb el de l'altre dia a Ceuta vaig arribar a la conclusió que potser el meu vell tenia més raó que un sant.