El tiranot nicaragüenc Daniel Ortega (La Libertad, 1945) va adoptar el pensament (innocu) de la gran Celia Cruz quan es va revoltar contra el dictador compinxat amb els EUA Anastasio Somoza (Tachito per als amics) i va contribuir a la revolució sandinista. Es tractava d'eliminar la funesta obra de Tachito i fabricar un país decent, però després s'ho va repensar i va arribar a la conclusió que la dictadura, en si, no era un mal règim polític: tot depenia de qui la exercís. Per això ara està enganxat a la cadira presidencial amb Super Glue i acaba de dir als seus compatriotes que les eleccions estan sobrevalorades i que se n'oblidin, perquè no pensa desenganxar-se'n mentre li quedi vida. És com el de Pedro Sánchez, però a lo bèstia. Si l'un tem l'adveniment del feixisme, l'altre té terror a la possibilitat que les guanyi una persona mig decent.
Totes les dictadures comunistes es regeixen pel mateix patró. Primer, guanyes, i després et converteixes en el tipus que has derrocat. Li va passar a Fidel Castro amb Batista i a Ortega amb Somoza. Durant uns (pocs) anys, alegres la vida a l'esquerra internacional, que es pensa que per fi ha sortit algú que segueix el guió escrit per Marx i Engels i farà les coses bé (malgrat tots els exemples previs que al manual d'instruccions dels grans homes els faltaven algunes peces). Va passar amb Rússia. Va passar amb Xina. Va passar amb Cuba. I va passar amb Nicaragua, que es va convertir en la nina bonica dels progressistes de finals dels anys 70 (inclòs el bo de Joe Strummer i el seu grup, The Clash, que li van dedicar l'àlbum Sandinista).
Tinc amics molt estimats que van anar a Nicaragua a donar un cop de mà amb la revolució. Un d'ells figura ara en un comitè internacional anti-Ortega que s'ho veu i se les desitja perquè la comunitat internacional faci alguna cosa amb aquest individu menyspreable (i l'arpia de la seva dona, Rosario Murillo, la Imelda Marcos del comunisme). Però aquesta comunitat internacional sembla haver-se desentès del que els passi als nicaragüencs (malgrat que, fa ja molts anys, ens van advertir del que venia a sobre Carlos Mejía Godoy i els de Palacagüina (sí, els dels perfums que "sulibeyen": lo cortès no treu lo valent). Ortega només surt molt de tant en tant als diaris anunciant la nova atrocitat contra el seu poble que li acaba de passar pel cap.
Sembla que el progressisme és com Gerald Ford, aquell president dels Estats Units del qual es deia que era incapaç de caminar i mastegar xiclet al mateix temps, i no sap diversificar les seves causes: no hi ha qui el tregui del monocultiu de Gaza. Potser creu, com Sánchez, que Ortega podria ser substituït pel feixisme. Hi ha gent per a tot.