“Jo em jubilo, però a aquesta me la carrego abans”
Curiós personatge el jutge Juan Carlos Peinado (El Tiemblo, Àvila, 1954). No el coneixia ningú, ja que mai havia destacat especialment com a lletraferit, fins que se li va ficar entre cella i cella que tenia una missió en aquest món i que estava obligat a acabar-la abans de la jubilació: amargar-li la vida a l’esposa del president del govern, Begoña Gómez (també coneguda com La Nena de les Saunes), a causa de les seves presumptes trapelleries universitàries i aparent tràfic d’influències per ser qui és, i intentar, si és possible, que la interfecta acabi a la presó. És com si l’home hagués arribat a la següent conclusió: “Jo em jubilo, però abans, aquesta sabrà qui sóc jo”.
El jutge Peinado, com gairebé tothom, compta amb defensors i detractors. Entre els primers, la dretona en general i qualsevol que no tingui la més mínima estima per la senyora de Sánchez: entre uns i altres poden reunir fàcilment la meitat del país. Entre els segons: el seu marit, el govern del seu marit i els votants del seu marit, que empassen amb qualsevol cosa amb tal de posar fre al feixisme. Els primers adoren el jutge Peinado (encara que tot sembla indicar que la seva instrucció resulta lleugerament xapussa) i els segons l’odien per pepero, fatxa, rancorós, mesquí i repugnant (aquests es passen la vida buscant parents del PP i escrutant els negocis del senyor jutge, com aquelles quadres de cavalls que li han permès guanyar prop d’un milió d’euros durant els últims vint anys).
Quan era un nen, ningú al seu poble el veia com a advocat en la seva maduresa. Segons la seva mare, el noi anava per capellà o per torero. Les prediccions no es van complir, però el Peinado adult és molt devot del Crist de Medinaceli i visita amb assiduïtat la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid. La seva carrera com a jutge, que va iniciar als 40 anys i sense oposició, gràcies a tenir certa bona fama, no ha estat especialment brillant ni popular. Si més no, fins que es va creuar en el seu camí l’absurda senyora de Sánchez, amb les seves ganes d’adquirir glamur universitari sense haver trepitjat mai una universitat i d’influir en la societat gràcies a la posició del seu marit. Un bel morir tutta una vita onora, diuen els italians. I una grisa jubilació pot esmenar-se amb un cas de campanetes abans del merescut descans.
Jo diria que el nostre home hauria preferit empaperar Pedro Sánchez (i qui no?), però el tipus, o està net de pols i palla (cosa que dubto) o és més hàbil que la parella esborrant les seves petjades. Com que la Nena de les Saunes ha estat d’una poca-solta inversemblant, el jutge Peinado ho ha tingut relativament fàcil per clavar-li les urpes, encara que hagi hagut de vorejar el ridícul amb el numeret del passaport.
Lamentablement, des d’un punt de vista feminista, la pobra Begoña no pinta res en això, ja que es tracta de donar pel sac al seu marit per persona interposada. Cosa intolerable si ets fan de Pedro Sánchez i tems l’imminent arribada del feixisme, però força divertida si creus que el que cal fer amb l’actual president del govern és llençar-lo al femer de la història.
