Miguel Ángel Rodríguez, MAR per als amics i la premsa, s'ho deu passar pipa amb la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, a qui ha convertit en la seva nina de ventríloc per fer-li dir les coses que se li acudeixen i que sempre són d'aquelles que, com diria el gran Ansón (o Anson), fan cremar els cabells.
Si us hi fixeu, observareu que la Isabel va gairebé sempre amb un pinganell a l'orella pel qual li arriben les instruccions de MAR (si no hi ha una interferència i s'hi cola Nacho Cano). Estic convençut que el joc de paraules a costa de la inefable Leire, a qui va qualificar de Mata Chari, va ser cosa del malèvol MAR, príncep de les tenebres, sempre amagat entre les ombres, estirant els fils…
El bo de la situació és que a la nina li sembla boníssim tot el que diu el seu puppet master, així que aquí no es dóna el conflicte d'interessos habitual entre subjectes pensants: si un pensa pels dos i a l'altre ja li va bé, quins problemes hi pot haver?
Vegem l'última ideaca de la Isabel (és a dir, de MAR), això dels drets del nasciturus a ser considerat un membre més de la família, encara que la dinyi a causa d'un avortament natural o provocat. És a dir, que cal considerar el fetus o l'embrió com un ésser tan real com el teu tiet Paco.
Des de la concepció, aquest ésser humà ja existeix com a tal. MAR ens ho va explicar amb la seva habilitat habitual per posar-se didàctic: si només acabar de copular, vas al bany o al balcó a fumar-te un cigarret, ja sou tres a la família. I passi el que passi amb l'embrió, aquest ja és, a efectes oficials, tan real i tan humà com el teu tiet Paco.
Dubto que aquest despropòsit tiri endavant, però això és el que menys pot importar-li al ventríloc i la seva nina. Aquí, del que es tracta és de molestar els rojos que corren lliures per aquí i fins i tot tenen la barra de fer veure que governen Espanya entre mangància i mangància. És una idea per emprenyar l'enemic i que als diaris progres corrin rius de tinta al respecte.
És una manera d'acusar d'assassinat els partidaris de l'avortament legal. És una forma d'incrementar el mal rotllo amb els adversaris polítics, encara que aquests ja se les empesquin soles per mantenir viu l'odi guerracivilista (Gràcies, Pedro! Gràcies, José Luís, olé el teu tarannà!).
Viure políticament a cara de gos és relativament fàcil de fer, però de tant en tant calen sortides de pota de banc amb les quals alegrar l'afició i irritar l'oposició. A això es dediquen MAR, Félix Bolaños, Oscar Puente i fins i tot el president de la Conferència Episcopal. Però només MAR té una persona més o menys real per amagar-se darrere mentre recita el que li acabes de dictar pel pinganell.
Miguel Ángel, ets el príncep dels canalles!