Quan es va donar a conèixer el 1984 amb el seu primer disc, Silvertone, el món del pop es va dividir en dos (exagero, tampoc va ser tan brutal l'èxit): els que consideraven a Chris Isaak (Stockton, Califòrnia, 1956) un cantautor ranci amb una veu a mig camí entre la d'Elvis i la de Roy Orbison les cançons del qual sonaven a alguna cosa gravada a finals dels 50 i els que, admetent aquestes tendències, el trobàvem interessant i capaç de mantenir la nostàlgia dins d'uns límits raonables (hi va haver una època en què el meu amic Loquillo bevia els vents per ell).
Amb la seva gran alçada, tupè en ristre i vestits de cowboy de ciutat (d'un altre planeta, probablement), l'home deixava ben clar quina música era la que li agradava: la dels inicis del rock & roll. Però els resultats, afortunadament, anaven força més enllà de la nostàlgia i l'homenatge permanent als good old days.
Les dones el trobaven molt guapo, els homes trobaven consol en les seves balades d'amor no correspost i tothom content. O, almenys, els que ens molestàvem a prendre'ns-el seriosament (tongue in cheek) i ens interessàvem per les seves coses rancis i belles a més no poder.
La majoria de la gent ni es va assabentar de la seva existència, ni aquí ni al mercat anglosaxó: l'home sempre ha tingut una base de fans internacional prou àmplia com per viure decentment, però no per poder disposar d'un avió propi, per entendre'ns.
Chris Isaak va actuar ahir a la nit a Barcelona i, dos dies abans, a Bilbao. I en tots dos llocs l'estaven esperant els seus fans, que no serveixen per omplir un estadi durant deu dies, però es porten bé amb ell. El nostre home va viure un llarg instant de glòria gràcies a una cançó, 'Wicked game', joieta inclosa en el seu tercer àlbum, 'Heart shaped world' (1988).
David Lynch va incloure una versió orquestral del tema a la seva pel·lícula Corazón salvaje, i d'aquí en va sorgir una bona amistat que va portar el senyor Isaak a aparèixer fent d'agent de l'FBI (juntament amb David Bowie) al llargmetratge 'Twin Peaks: Fire walk with me'. Ja ficat en l'audiovisual, va tenir dos programes a televisió, encara que no van durar gaire.
Sense pressa, sense pausa i sense prestar gaire atenció a l'evolució de la música popular, Chris Isaak ha anat facturant els seus discos amb tranquil·litat, fregant la perfecció especialment a 'San Francisco Days' (1993), 'Baja Sessions' (1995) i, ja al segle XXI (encara que ell segueixi vivint a finals del XX), 'Mr. Lucky' (2009), la seva seqüela en directe, gravada al nostre país, 'Mr. Lucky in Spain' (2017) i 'Beyond the sun' (2011, un doble disc de versions de clàssics gravats inicialment pel gran Sam Philips per al seu segell musical, Sun Records).
Més americà que la mantega de cacauet, el nostre home va gravar també dos àlbums de nadales, 'Christmas' (2004) i 'Everybody knows it´s Christmas' (2022), unint-se així a la llarga llista de cantants que han contribuït a que la gent mai no es tregui del cap la melodia de Blanca Navidad i que va de Bing Crosby a M. Ward passant pel mateix Bob Dylan, el disc de nadales del qual era del més depriment mai gravat.
Chris Isaak acaba de fer 70 anys. Jo també. I em resulta molt útil la seva presència per esquivar la sensació de decrepitud: li faig una ullada al seu tupè i us asseguro que em vinc amunt.