L'última performance de Irene Montero en un parlament europeu mig buit ha aconseguit superar el llindar de ridícul al qual ens té acostumats la senyora de Iglesias (que també ha tingut el seu aquesta setmana, com tot seguit es veurà).
La seva paròdia de Marilyn Monroe quan es va posar a cantar-li una copla a JFK ha estat una cosa que qualsevol assessor li hauria d'haver desaconsellat. I és que sí, a Donald Trump se li pot dir genocida, com va fer Montero a la seva cançoneta, i fins i tot coses pitjors, però tot depèn de qui ho faci i on ho faci, i un té la impressió que el parlament europeu no està per fer-se el graciós, sobretot quan la broma ja no té gaire gràcia.
No m'estranyaria que, en el si d'un partit tan ranci com Podemos (una gent que feia sonar als seus primers mítings cançons de Paco Ibáñez i Lluís Llach), la idea de cantar-li una tonada a Trump amb picada d'ullet a Marilyn Monroe pugui haver passat per una genialitat, però a la resta ens fa una mica de vergonyeta aliena. Els deixaré bocabadats i flatfooted, devia pensar la nostra Irene, i així va ser, però per culpa de la vergonya aliena.
I, mentrestant, a Madrid, al seu senyor marit se li sublevava el personal de la Taberna Garibaldi per dos assumptes, l'excés d'hores de feina (fins a dotze o catorze, segons el sindicat que ha denunciat els fets) i l'escassetat dels sous, dues coses que solen anar unides.
Segons l'acusació, el senyor Iglesias (autor de la frase immortal “La taverna és l'últim reducte del proletariat”) s'estaria comportant com el proverbial burgès explotador que, a diferència de Rodríguez Zapatero, el socialista exemplar que dona molt i rep poc, es dedica a escanyar el treballador mentre recapta per a ell tot el que pot.
Ja sabíem que a Podemos regia la màxima “Fes el que dic, no el que faig”, però veure-ho reflectit de manera tan evident -després de les setmanes de turisme sicofant en una Cuba a les fosques on només funcionava la llum a l'hotel de l'oncle Pablo- resulta especialment sagnant (per molt que no esperessis res del demagog en qüestió).
Enhorabona, doncs, als senyors Iglesias per haver-se cobert de glòria alhora la mateixa setmana. L'una homenatjant la pobra Marilyn i l'altre als capitalistes dels quadres de Grosz. Tot plegat mentre, a València, l'incombustible Gabriel Rufián intentava prendre'ls l'esmorzar. Irene, apaga i marxem.