Fa uns dies, al Palauet Albéniz de Barcelona, es va retre un homenatge de gran categoria a Juan Antonio Samaranch (Barcelona, 1920 – 2010), en agraïment a la seva fonamental contribució, com a president del COI, perquè la seva ciutat pogués acollir uns Jocs Olímpics el 1992.
Hi eren l’alcalde, el president de la Generalitat i el rei d’Espanya. I es tractava, intueixo, d’intentar posar fi a aquesta maledicció que, a causa del seu passat, li ha caigut a Catalunya a Samaranch i que li ha impedit, fins ara, tenir un carrer amb el seu nom a la seva ciutat i altres alegries post mortem reservades a grans figures de la història local (maledicció extensible a Dalí, per haver exercit de fan delirant del Caudillo, o a Montserrat Caballé, per no haver-se apuntat mai al separatisme i haver arribat a dir pestes del beneït prusés).
Fa dècades que dura la maledicció Samaranch. Els progressistes i els nacionalistes (no s’han de confondre mai) el consideraven un feixista, i amb raó.
Però com va reconèixer Narcís Serra després de la nominació de Barcelona per al 92, “Desenganyeu-vos: hem aconseguit l’olimpíada gràcies al feixista”. I certament, a partir d’aquí, el proactiu Samaranch va interpretar un nou paper, un més en la seva llarga llista, amb el qual continuar mantenint-se a flotació en una societat que ja no era la del seu estimat general Franco. I és que la vida d’aquest home ha consistit, bàsicament, a prosperar sota qualsevol circumstància.
Falangista i soci del Real Madrid (des de 1940), va exercir diversos càrrecs polítics durant el franquisme, mentre continuava movent-se per ambients esportius (va ser un gran esportista en la seva joventut) que l’acabarien apropant al Comitè Olímpic Internacional.
Va ser procurador de les corts franquistes i president de la diputació de Barcelona entre 1973 i 1977. Amb l’arribada de la democràcia, calia desfer-se’n i el van enviar d’ambaixador a la Unió Soviètica (la qual cosa no li va impedir fundar Concordia Catalana, un partidet amb tuf franquista que no va arribar gaire lluny, lògicament).
L’any 1980 va assolir la presidència del COI i (se suposa que) es va posar a treballar seriosament per atorgar una olimpíada à la ville de Barcelona, cosa que va acabar aconseguint, encara que fos obligat a conviure amb tota mena de rojos i altra gentussa.
Des d’un punt de vista progressista, l’home mai no va pagar pels seus pecats ni es va veure condemnat a cap mena d’ostracisme. Se li va perdonar tot, excepte, potser, pels separatistes, la seva fidelitat al Real Madrid.
Quan jo era petit, es va estrenar una pel·lícula titulada Molly Brown, sempre a flotació, protagonitzada, si no recordo malament, per Debbie Reynolds. I encara que mai no es va rodar un llargmetratge titulat Juan Antonio Samaranch, sempre a flotació, s’hauria d’haver fet, ja que poques expressions defineixen millor l’experiència vital d’aquest falangista reciclat en demòcrata perquè a la força orquen i aquí, del que es tracta, és de continuar vivint com Déu, siguin quines siguin les circumstàncies.