Sembla que els francesos, una vegada més (encara que la primera el vam deixar anar, no sé per què), ens tornaran el terrorista José Antonio Urrutikoetchea Bengoetxea, en art Josu Ternera (Miravalles, Biscaia, 1950), perquè el jutgem per alguna cosa per la qual encara no hagi estat jutjat (acumula crims a cabassos, així que no serà difícil centrar-se en un o dos).
L'home està al final de la seva vida de merda, dedicada en la seva totalitat a destruir vides alienes i a amargar les dels supervivents.
No ha tingut més ofici que el d'heroi d'una Euskadi lliure (és a dir, assassí a sou), però els de Bildu li adjudicaren el mèrit d'haver tancat ETA en connivència amb José Luís Rodríguez Zapatero (com si la policia nacional i la guàrdia civil no haguessin aplanat el camí).
Josu Ternera diu que té càncer, encara que se li va diagnosticar el 2008 i segueix viu. La seva defensa insisteix molt en aquest tema perquè a alguna cosa s'han d'agafar quan la realitat resulta tan desoladora. Tota una vida a ETA. I fins i tot va aconseguir endollar un fill seu a l'organització, perquè es veiés que a la família es respectava la tradició del bon gudari. Tres dones, diversos fills, una vida a la fuga, però progressant adequadament a l'empresa fins arribar a dirigir-la.
Quan ja s'havia cansat de posar bombes, va fer veure que es passava a la política i el parlament basc, com no?, el va acceptar en el seu si com a un fill més, potser una mica descarriat, però ja se sap que algú havia d'agitar l'arbre perquè el PNV agafés les nous, com va dir aquell gran humanista que fou Xabier Arzalluz.
Com que van veure que era bon noi, fins i tot el van col·locar a la Comissió de Drets Humans del parlament basc, encara que s'hagués passat els drets humans dels seus conciutadans pel forat del cul.
Aquesta etapa d'aparent normalitat es va acabar quan el van enxampar en algun renunci terrorista i va fugir a França. Al cap d'un temps, va ser detingut a França i retornat a Espanya, on se'l va deixar en llibertat per algun motiu que no arribo a entendre. Quan va arribar un nou renunci i l'anaven a detenir, va tornar a fugir a França, on va estar missing durant disset anys. Fins a una nova detenció. Espanya va demanar la seva extradició i sembla que aquesta es concedirà, encara que no sabem quan.
Ens acabaran lliurant una ruïna humana orgullosíssima de si mateixa, molt semblant a la que sortia al cèlebre documental progressista i redemptor de Jordi Évole No em diguis Ternera.
I algun dia es morirà sense ser conscient del mal que ha fet, convençut que va fer el que calia fer per Euskadi. Si això no és una vida de merda, que baixi Déu i ho vegi.