A Carmen Machi (Madrid, 1963) li acaba de caure el Premi Nacional de Cinematografia i els seus haters (tothom en té) s'han llançat a Facebook i altres xarxes socials per dir que els sembla molt malament i que aquí els premis els donen a qualsevol.
Realment, hi ha gent que no et deixa ni gaudir dels bons moments, amb el que escassos que són. Jo m'he alegrat molt perquè em sembla una magnífica actriu, sobretot en el registre còmic, i perquè vaig tenir el plaer de conèixer-la fa uns anys, quan, si no recordo malament, es disposava a rodar la pel·lícula d'Isabel Coixet Nieva en Benidorm.
El cap del gremi de la restauració barceloní, Roger Pallarols, preparava un llibre de converses entre creadors de Madrid i de Barcelona, i a mi em va tocar moderar (sense deixar de menjar) la xerrada entre la Carmen i la Isabel.
La trobada va tenir lloc a la barcelonina Bodega Sepúlveda, un dels pocs llocs autèntics que es conserven a la ciutat, rendida en general a la torrada d'alvocat i altres vitualles per a expats i snobs.
A la Isabel, donada la nostra llarga amistat, me la sabia de memòria. Però la Carmen, a qui només havia vist en una pantalla, va ser un feliç descobriment, donada la seva simpatia i sentit de l'humor. Tant de bo tots els encàrrecs d'aquest ofici fossin com aquest.
A la Carmen Machi li va portar cert temps donar-se a conèixer a nivell nacional. Donat el seu físic (diguem que no del tot normatiu), semblava estar condemnada a papers secundaris, ja que ja se sap que els rols solen estar reservats a noies altes i canònicament belles (per entendre'ns, les admeses a la Caseta de Bad Bunny), encara que no sàpiguen fer la o amb un canut o només disposin d'una expressió i mitja.
La Carmen es va passar un munt d'anys fent teatre i sense accedir gairebé al negoci audiovisual. Les coses van canviar quan li van oferir participar a la sèrie Siete vidas interpretant el paper d'Aida García, una pobra infeliç amb complex d'inferioritat i una vida tirant a desastrosa.
La seva participació prevista era escassa, però l'èxit inesperat del seu personatge va fer que aquest es convertís en un dels més populars de la sèrie, arribant-se a crear per a ella un spinoff titulat, simplement, Aida.
Em temo que això és el que li retreuen els seus haters: haver-se fet famosa amb una sèrie de televisió d'àmplia audiència (si seguís confinada al teatre, els semblaria estupenda).
Aida li va obrir definitivament les portes del cinema, arribant a treballar amb una llarga llista de directors que va d'Almodóvar a Coixet, passant per Eduardo Casanova (el nen repel·lent i amb ploma d'Aida, sobre el qual ella bromeja afectuosament dient que es va criar als seus pits).
No va deixar el teatre, la seva primera passió, però va poder a partir de llavors participar exclusivament en projectes que la interpel·lessin.
No sé si és per l'origen italià de la seva família, però jo, a la Carmen, me la imagino sempre en pel·lícules de Fellini, Risi o Comencini al costat de Gassman, Tognazzi o Mastroianni.
