S'ha acabat la festa
Les bromes constants (i merescudes) sobre Donald Trump li han acabat costant el càrrec al gran Stephen Colbert (Washington, DC, 1964), el programa de televisió del qual a CBS, The Late Show, ha estat eliminat de la graella després d'onze anys d'emissió, tot i ser el primer en audiència entre els productes del seu estil. Les excuses de la cadena no han resultat gaire creïbles, i pren força la teoria que necessita l'aquiescència del president dels Estats Units per completar la compra prevista de Warner Brothers. Com no podia ser d'altra manera, Trump ha celebrat el cessament de Colbert amb un vídeo generat per IA en què se'l veu agafant el presentador pel cul dels pantalons i llençant-lo a un contenidor d'escombraries (per, tot seguit, llançar-se a executar un dels seus mítics ballaruques).
Com qualsevol persona més o menys normal, el senyor Colbert no suporta Trump. I si t'han donat un programa de televisió que va com un coet i tens l'oportunitat de fer que se n'assabenti tothom, et dediques, lògicament, a tocar-li el nas al president pastanaga dia sí i dia també. Fins que et cessen perquè molestes i estàs afectant les coses de menjar.
Per les vegades que l'he vist, puc dir que The Late Show —que Colbert va heretar de David Letterman el 2015— era un programa estupend d'entrevistes i actuacions que no constituïa una gran innovació en el subgènere, però el que feia, ho feia molt bé. El presentador era un tipus simpàtic que feia sentir molt còmodes els seus convidats i oferia un producte més que digne als seus espectadors (més els comentaris sarcàstics de torn sobre l'Innomenable). Les coses eren així perquè, potser, el senyor Colbert ja havia descobert la pólvora anys enrere, amb el seu anterior programa, The Colbert Report (2005 – 2014), en què, en comptes de mostrar-se tal com és, es parapetava darrere un personatge hilarant que es deia Stephen Colbert, però no era en absolut Stephen Colbert.
A The Colbert Report, el nostre home donava vida a un periodista d'extrema dreta especialitzat a entrevistar polítics d'extrema dreta que acudien al programa convençuts que el personatge era real. L'especialitat de Colbert era donar-los corda fins que s'ofeguessin, acusant-los de tous, si calia, per aconseguir la hilaritat del respectable. Alguns convidats sabien perfectament on anaven, però es presentaven igualment, amb la il·lusió de poder llançar el seu missatge entre les rialles de l'audiència. Com a resum del seu suposat pensament, Colbert va publicar el 2008 un llibre que va arribar al número u de la llista de súper vendes de The New York Times: I am America (and so can you!), que es pot traduir per Jo sóc Amèrica (i tu també pots ser-ho!) i que resultava força tronxant.
No crec que el nostre home trigui gaire a recol·locar-se, ja que no se'l veu especialment preocupat pel cessament. Ni tan sols s'ha estès en comentaris dissolvents sobre la seva nèmesi. Probablement, considera l'assumpte com a gajes del ofici: és evident que no pots caure bé a tothom. Però alguna cosa em diu que seguirà a la televisió quan Trump només sigui un mal record.