Gràcies per tot
Cosmopolita i de pare diplomàtic, la brasilera Beatriz de Moura podria haver escollit qualsevol ciutat europea per quedar-se a principis dels 60, però va triar Barcelona, una cosa que els locals mai hem acabat d'agrair-li com caldria.
Esther Tusquets li va oferir feina a l'editorial Lumen i li va presentar el seu germà, Òscar, l'arquitecte, amb qui es casaria i el cognom del qual utilitzaria per batejar la seva nova editorial, que segueix ben activa a dia d'avui (el meu amic Javier Melero hi acaba de publicar el seu darrer thriller, Crims decents).
La fundació de Tusquets es remunta a 1969, quan l'home (o els americans) va arribar a la Lluna, fet que, segons ella, la va acabar de convèncer que l'època era l'adequada per a les gestes. Juntament amb Jorge Herralde (Anagrama), Beatriz va ser la veu editorial més important, juvenil i estimulant dels anys 70, 80 i 90.
En la meva adolescència i joventut, Tusquets i Anagrama eren les editorials a assetjar si volies publicar alguna cosa, i Beatriz va editar el meu primer llibre de ficció, una col·lecció de relats titulada La vida mata, o La Vila Matas, com va enunciar l'Enrique durant una de les nostres freqüents nits de copes dels anys 80.
Beatriz feia temps que estava allunyada de la vida social barcelonina per culpa del seu Alzheimer, que se la va acabar enduent fa uns dies, als 87 anys d'edat, però, quan jo la vaig conèixer, era una de les millors amfitriones de la ciutat literària (Jorge muntava festes, Beatriz rebia a casa).
Recordo un apartament (dissenyat per Tusquets, crec) en què la banyera estava al costat del saló (delicioses excentricitats de l'època), on es reunia un conglomerat intergeneracional de lletraferits. En això, la Beatriz era molt generosa: no només convidava els amics de sempre, sinó a escriptors joves com un servidor de vostès o el seu amic Sergio Vila Sanjuan, actual cap del suplement cultural de La Vanguardia, i ens tractava com si fóssim éssers humans!
Un dia, en Sergio i jo estàvem entrevistant Mario Vargas Llosa al restaurant d'Antonio López de Lamadrid (el company de molts anys de Beatriz, tristament traspassat fa ja alguns anys) i, com que ens allargàvem i anàvem a arribar tard al dinar, el gran Toni ens va interrompre per dir-nos: “Podeu seguir tant com vulgueu, però us adverteixo que estan sortint les croquetes i tenen molt bon aspecte”.
Per a mi, aquesta frase resumeix a la perfecció el to que es gastava a Can Tusquets. Jorge Herralde sempre anava al gra, amb la Beatriz es permetien les digressions. A més de ser una gran persona, Beatriz de Moura sempre va tenir un ull excel·lent a l'hora de publicar: recordem l'èxit d'El amant de Marguerite Duras o el redescobriment de Milan Kundera, els llibres del qual en francès va acabar traduint personalment al castellà, fent de pont entre dos idiomes que no eren el matern.
Aquests dies, Òscar Tusquets ha estat penjant a Instagram fotos juvenils de la seva exdona, amb qui sempre va mantenir una relació excel·lent. En una d'elles, la Beatriz riu a mandíbula batent, i així és com la recordo jo. Quina gran dona!