L'home que és literatura
S'ha atorgat el primer premi AENA de literatura (a Samanta Schweblin, escriptora argentina) i és d'esperar que vagin remetent les opinions negatives al respecte, encara que les mereixi (el premi, no la senyora Schweblin, contra qui no es pot dir res).
El guardó en qüestió ha suscitat tot tipus de crítiques dins i fora del món literari: que si no es pot anar regalant diners públics a escriptors (Planeta que faci el que vulgui, que per a això és una empresa independent), que si un milió d'euros és una xifra obscena per a un món de morts de gana i pobres de solemnitat, que si els premis de debò d'altres països donen prestigi, però no diners…
Tots aquests comentaris em semblen justos i necessaris, però prefereixo plantejar la qüestió en altres termes: I si aquest quilo em cau a mi? Que és el que hauran pensat, intueixo, els cinc preseleccionats, a qui un milió d'euros més al seu compte corrent els hauria canviat la vida a millor (amb el quilo del Planeta, l'Eduardo Mendoza es va comprar un apartament a Londres). Ja se sap que els diners aparquen les qüestions morals.
Com les aparco jo per dir que m'hauria fet il·lusió que la pasta hagués anat a parar a mans de Enrique Vila Matas, un autèntic malalt de literatura que, en certa ocasió, fa molts anys, mentre ens embriagàvem al bar Zigzag de la capital catalana, em va dir: “Jo no faig literatura: jo sóc literatura”.
Vaig conèixer l'Enrique a principis dels anys 80, quan publicava llibrets fascinants i no sempre comprensibles que no comprava ningú. Vam fer amistat i, juntament amb el cineasta Gonzalo Herralde, ens bevíem la nit. Jo l'envejava perquè es dedicava en exclusiva a la literatura, sense necessitat de treballar a la premsa o la docència, i perquè tenia la impressió que era el més semblant a un poeta maleït que coneixeria a la meva vida (en aquella època, l'Enrique vivia en un pis propietat del seu pare, que també li passava una assignació mensual per a les seves despeses).
No es pot dir que les coses li anessin bé, però escrivia diàriament, publicava, no venia i tornava a escriure. Era com si se sentís predestinat per al seu ofici. I el temps li va donar la raó, a ell i al seu pare, que va poder comprovar que no havia estat llençant els diners durant anys. De sobte, l'Enrique venia llibres i comptava amb l'aplaudiment de la crítica. Allò significava el triomf de la voluntat, que diria Leni Riefenstahl: l'escriptor obsessiu s'havia sortit amb la seva, després d'encaixar, intueixo, un munt d'indirectes destinades a convèncer-lo que es busqués una feina estable.
Per això m'hauria agradat que li caigués el milió de calés d'AENA, la prova definitiva que no s'havia equivocat quan escrivia diàriament llibres que gairebé ningú compraria. L'home ha hagut de picar pedra per imposar-se en l'àmbit nacional i internacional, i el quilo hauria estat un premi a la contumàcia (i no a l'error).
No ha pogut ser. Però una altra vegada serà, n'estic convençut. I, mentrestant, enhorabona, senyora Schweblin.
