Assistint a les seves últimes aventures politico-financeres, tot sembla indicar que José Luís Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) mai va ser el badoc benintencionat que aparentava ser quan va arribar a president de la nació (2004 – 2011) i es va guanyar l'apel·latiu de Bambi, basant-se teòricament en la seva bondat natural, la seva bona fe i les seves ganes de contribuir a la definitiva reconciliació entre els espanyols.
Va arribar a president de rebot, això sí, i per culpa de la torpesa del PP, entestat a culpar ETA dels atemptats d'Atocha. Però tan bon punt va accedir al càrrec, la seva principal obsessió va ser presentar-se davant la ciutadania com un bon home sobrat de “talante” (així, tal qual, com si volgués dir alguna cosa sense especificar de quin tipus de talante estem parlant). És a dir, res a veure amb la xusma traïdora i oportunista del PP. El nostre home va enganyar molta gent en aquella època. Entre ells, la meva difunta amiga Rosa Regàs, qui, durant una època, em parlava meravelles d'ell. Sense arribar a aquests extrems de devoció, molts altres coneguts em van confiar que els semblava un bon tipus (encara que els acabés utilitzant a tots per formar part d'un col·lectiu cultural de suport que va ser rebatejat per la dretona com “Els de la cella”).
A Zapatero li va baixar Déu a veure amb la desaparició de la banda terrorista ETA, que es va produir no tant gràcies a ell com a l'esgotament dels de la caputxa i la bona feina portada a terme pels cossos de seguretat. Des de llavors, no ha perdut ocasió de recordar-nos que amb ETA va acabar el seu govern en general i ell en particular.
Ens va costar una mica adonar-nos que, sota aquella aparença de ser de llum, hi havia un ferm defensor de la no reconciliació dels espanyols. Agafat a un dels seus avis, republicà afusellat per Franco (de l'altre, franquista, no se n'ha recordat mai), no va parar fins a imposar un guerracivilisme de traca, una cosa que, d'altra banda, tampoc costa gaire en aquest país nostre, en què tots semblen passar-s'ho molt bé tirant-se mútuament a sobre el cadàver de l'avi. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van completar la seva tasca, arribant a l'ambient irrespirable que respirem des de fa anys.
El pitjor del personatge, això sí, ha sortit a la superfície recentment, quan ja no ocupava la presidència: les seves tripijocs financeres amb companyies aèries ruïnoses salvades amb diners públics, la seva suposada tasca d'intermediació a Veneçuela entre el chavisme i l'oposició (consistent a riure-li totes les gràcies a l'extret Maduro i passant olímpicament de quedar amb els polítics opositors), els negociets de les seves filles supervisats per ell, oh, prodigiós man in the middle!
Encara que el personatge cada dia fa més mala olor, es comporta com si no tingués res del que penedir-se (vegeu l'entrevista recent amb Carlos Alsina, un monument a la desvergonyiment). Alguna cosa em diu que, tard o d'hora, caurà amb tot l'equip. Però, mentrestant, com es diu en català, Qui dia passa any empeny.