El rei de la taquilla
L'actor, guionista i director Santiago Segura (Madrid, 1965) ho ha tornat a petar a la taquilla espanyola amb la seva última pel·lícula, Torrente president, enèsima versió de les aventures del rei de la caspa nacional, José Luis Torrente, policia (expulsat del cos), borratxo recalcitrant, masclista irredempt, tità de la grolleria i aficionat de l'Atlético de Madrid (també conegut com El meu Atleti). I, com de costum, se li ha tirat a sobre la crítica celluda i teòricament progressista, que detesta profundament el personatge i el seu creador, i lamenta en els seus comentaris i ressenyes la vulgaritat del públic espanyol, que tant gaudeix amb les bajanades de Torrente, potser perquè les pel·lícules de Segura són un mirall de la realitat espanyola en què fa una mica de vergonyeta mirar-s'hi i, sobretot, reconèixer-s'hi. Com també deu fer-la reconèixer que la taquilla del cinema espanyol s'incrementa exponencialment l'any en què hi ha nova pel·lícula del costros detectiu.
Contra el que alguns pensen, Torrente és un projecte llargament preparat. Quan vaig conèixer el senyor Segura al festival de Sitges, a principis dels 90 (on va presentar el seu premonitori curtmetratge Evilio, de la qual va omplir les parets del poble amb pasquins gràcies a una colla d'amics que es va portar de Madrid), ja em va parlar de José Luis Torrente i dels plans gloriosos que tenia per a ell.
Poc després, va convèncer el productor Andrés Vicente Gómez (personatge més gran que la vida, per motius que serien massa llargs d'explicar aquí, i amb qui Segura va acabar a pals per motius financers) i va fer realitat el seu somni. Vaig parlar amb ell poc abans de l'estrena, i l'home no les tenia totes, tot i que Santiago és un home que confia molt en si mateix i en la seva intuïció. La cosa, com totes, podia sortir bé o sortir malament. Afortunadament, va sortir bé, però ja llavors van començar els nostres moralistes del cinema a lamentar que la gent es deixés els quartos per veure tal engendre.
Jo vaig petar-me de riure amb la primera aventura de Torrente i una mica menys amb les següents, en què s'hauria agraït una mica més d'esforç en el guió. Encara que també és veritat que per què s'ha d'esforçar Segura si a la gent ja li agraden les pel·lícules de Torrente tal com són. L'espectador es deixa uns euros a la taquilla, es parteix de riure dues hores a la butaca, i surt al carrer de millor humor que quan va entrar a la sala. El de Segura ja és un fenomen extra cinematogràfic: fins i tot les seves comèdies familiars (que no he vist) han fet grans recaptacions, i només les va posar en marxa perquè les seves filles poguessin veure el que feia el seu pare sense enfrontar-se als traumes derivats de Torrente per a la mainada!
Amb el temps, la crítica celluda li ha anat veient un component polític a Santiago Segura, i s'ha vingut a dir que fa un favor a la dreta i a l'extrema dreta beneint, aparentment, l'impresentable actitud del seu personatge estrella. A això hi han contribuït els de Vox, dient que Torrente és el representant de l'espanyol mitjà, i per això l'espanyol mitjà s'identifica amb ell.
A veure, ni tant ni tan poc: Torrente no representa el nucli de la raça ni el critica, preferint mostrar-ne les debilitats amb intencions còmiques. Torrente és un producte autodepreciatiu que ens mostra el pitjor de nosaltres mateixos perquè ens en riguem. Qui pretengui veure-hi una altra cosa, des de l'esquerra o la dreta, hauria de demanar hora amb el seu psiquiatre.