El rei del futbol
Hi ha a Catalunya qui considera al (en aparença) president etern del Barça, Joan (àlies Jan) Laporta (Barcelona, 1962) un heroi a qui admirar per echao p'alante, per parlar clar, per ser tirant a desagradable i xulesc amb els seus adversaris, per ser independentista (de boca: es moriria de fàstic sense el Reial Madrid), i per posar-li ous a la vida, una cosa de la qual els seus fans reconeixen que no estan gaire capacitats per fer-ho. Jo més aviat crec que Laporta és la versió catalana de José Luis Torrente.
Reconec que ha fet esforços per deixar de ser-ho però, com deia Rubén Blades a Pedro Navaja, “si vas néixer per a martell, del cel et cauen els claus”. És cert que últimament (a la manera de Gabriel Rufián, que va passar de dropo parlamentari a estadista aspiracional), es modera més que abans (a canvi, ha fet una panxa considerable), però no sé fins a quin punt això ha contribuït a millorar el personatge. Per a mi, que el futbol m’avorreix moltíssim i només he gaudit de l’entorn del Barça quan el dominava aquella gran parella còmica formada per Núñez i Cruyff, l’ha empitjorat, ja que ara Laporta és la meitat de divertit que quan muntava aquells numerets sensacionals: baixar-se els pantalons a l’aeroport per protestar per les demores de la seguretat, tirar-se champagne (res de cava, que això és per als cutres) pel cap quan guanyava el seu equip, fumar purs enormes a la coberta d’un iot envoltat de senyoretes en biquini…
En aquells temps, Laporta estava entre Torrente i José Luis Gil y Gil, havent-se fabricat un personatge una mica caspós, però d’una indubtable eficàcia còmica. Després, algú li devia aconsellar (malament: que el facin fora) que moderés una mica la seva tendència a l’excés i tractés de comportar-se com una persona més o menys normal (potser va ser el mateix que va aconsellar a Rufián). Jo crec que, encara que no ho diguin, els seus fans actuals preferien el Laporta d’abans que, tan bon punt sortia per televisió, deixaves de fer el que estiguessis fent i et quedaves clavat a l’aparell.
En ambdues fases, això sí, la gestió financera del club ha estat sempre sotmesa a cert escrutini desconfiat, donada la seva tendència a tirar l’estadi per la finestra quan les coses van bé i a optar per l’opacitat quan no van tan bé. Fa uns anys es va vendre una sèrie de xollos derivats del futbol que sonaven una mica a pa per avui i fam per demà, però encara no s’han vist les conseqüències de tanta venda.
El que sí és innegable és que el nostre home s’ha convertit en el presi del Barça més carismàtic des de Núñez, amb qui tant s’havia rigut un. Per això li pregaria que tornés als seus orígens, a l’iot i els calçotets, als purs i l’escumós, a les permanents sortides de to i a tot allò que, en definitiva, el va fer tan gran com a Torrente.