Dijous passat, el cantant anglès Steven Morrissey, en art Morrissey, a seques (Manchester, 1959) va tornar a protagonitzar una de les seves ja mítiques espantades (ja hi ha qui li diu el Curro Romero del pop).
Va ser a València, on se l'esperava per actuar aquella nit, però el concert va ser cancel·lat perquè el pobre home no havia pogut aclucar l'ull la vigília i s'havia llevat, segons ell mateix va destacar, en estat catatònic. La culpa va ser seva: els organitzadors l'havien allotjat en un agradable i tranquil hotel als afores, però ell es va entestar a pernoctar al centre de la ciutat. Li van informar que estaven començant les falles (proposo que el converteixin en un ninot i el cremin l'any vinent), però a ell li va ser igual. Després, és clar, el xivarri faller li va impedir aclucar l'ull, i l'insomni el van pagar els seus fans (que li perdonen tot) amb la cancel·lació del concert.
Morrissey es va donar a conèixer als anys 80 com a cantant del grup The Smiths, les cançons del qual componia a mitges amb el guitarrista Johnny Marr. Grup melancòlic on n'hi hagi, va recollir una gran resposta en la generació següent a la meva. Van gravar grans cançons (i d'altres que no ho eren tant) en què la veu sempre emotiva de Morrissey solia despertar una reacció sentimental entre els seus seguidors. L'home és un bon cantant, però, sobretot, és un intèrpret molt personal la veu del qual, com us dic, funciona molt bé a nivell emotiu.
Amb la dissolució dels Smiths, el futur sense el soci musical ideal que era el senyor Marr d'un cantant i lletrista com Morrissey podria haver estat negre en una carrera en solitari. No va ser així. L'home va trobar els músics perfectes per seguir endavant i va gravar una sèrie de discos interessants (el meu favorit és You are the quarry, a la portada del qual apareix brandant una metralladora, vagi vostè a saber per què, ja que la seva especialitat sempre ha estat fer-se la víctima d'un món cruel i insensible amb la gent com ell, si és que existeix!).
El problema de Morrissey sempre ha estat en la seva actitud, erràtica, però molt opinionated, que diuen els anglesos. Vegà ferotge, ha estat capaç d'abandonar un escenari perquè li arribava l'olor d'una hamburguesa que s'estava cruspint un dels assistents (ha dit que menjar carn és un crim comparable a la pedofília, que ja és dir).
Políticament, va passar de detestar Margaret Thatcher a queixar-se que els anglesos estaven perdent la seva identitat i a simpatitzar amb un partit d'extrema dreta la bandereta del qual va lluir en un programa de televisió. Hipocondríac perdut, són incomptables els concerts que ha anul·lat pels motius més pedestres. Ah, i quan va publicar la seva autobiografia a Penguin, es va entestar que s'inclogués a la col·lecció de clàssics…
Malgrat totes les seves rareses, els seus fans l'adoren, té cases a Califòrnia, Suïssa, Roma i el Regne Unit i s'ha fet molt, molt ric. Homosexual vergonyant, es va presentar durant anys com a cèlibe (una altra manera de fer-se l'incomprès) i no va sortir de l'armari fins que es va posar una mica panxut i va veure que, quan volgués fer-ho, no passaria per la porta. La seva fama d'insuportable ha anat creixent amb els anys i els seus últims enemics són els àrabs, als quals ha crispat declarant-se fan absolut d'Israel.
Mai no sabem amb què ens sortirà demà, però, tenint en compte que no el tractem, millor conformar-nos amb els seus discos i la seva veu privilegiada. Això d'anar-lo a veure en directe ja és una activitat de risc.