Encara que gairebé no el conec, més enllà d'una entrevista a finals dels anys 80 al seu despatx de Berlín, sempre he sentit un especial afecte pel cineasta Wim Wenders (Wilhelm Ernst Wenders, Düsseldorf, 1945), probablement perquè em va alegrar la meva primera joventut amb les seves primeres pel·lícules (Summer in the city, En el curs del temps, Alícia a les ciutats…), que jo em tragava a la filmoteca barcelonina en comptes d'anar a les meves classes a la catastròfica facultat de periodisme de Bellaterra.
Wenders em va donar quelcom que no em donaven les pel·lícules dels altres (com les novel·les del seu amic Peter Handke), ja que semblaven parlar-me directament. A mi i a la gent com jo. Si és que hi havia gent com jo, cosa que sovint es dubta als divuit o dinou anys.
Gràcies a ell, a més, vaig passar una època rendit davant el nou cinema alemany i em vaig empassar tot el que vaig trobar de Rainer Werner Fassbinder, Werner Herzog o els ultraalternatius Werner Schroeter i Rosa Von Praunheim. Quan anava a la universitat, em portava un disc de Kraftwerk a tall d'escut.
La seva obra més recent m'emociona menys. L'home s'ha radicalitzat en el seu catolicisme i a vegades sembla el Ned Flanders dels Simpson. Però continua rodant allò que li ve de gust rodar (encara que sigui un documental sobre el papa Francesc) i, sobretot, ens estalvia les perles del seu pensament profund, que ja han quedat prou clares a la seva obra (em sent, senyor Laxe?).
Aquest any presidia el jurat del festival de Berlín i va cometre l'error de dir, més o menys, que calia separar el cinema de la política. Evidentment, se li va tirar a sobre el més granat del progressisme cinematogràfic, que lamentava la manca de referències a la franja de Gaza i altres assumptes certament preocupants, però sobre els quals la indústria del cinema té poca influència. D'un dia per l'altre, van convertir el pobre Wenders en un reaccionari. O en un feixista, directament.
Tothom té dret a una opinió política sobre qualsevol assumpte, però l'obsessió d'algunes figures del cinema mundial per sentir-se rellevants (no cal donar noms) a base de deixar clar permanentment com de progressistes són, comença a resultar feixuga. Sobretot, si aquestes opinions s'emeten des de mansions de Bel Air i al costat d'uns comptes corrents dels quals mai no surt ni un cèntim cap a on es necessita amb urgència.
Wenders sap que la política és a tot arreu, incloent-hi el cinema, però dubto que estigués advocant per rodar pel·lícules frívoles i banals, d'aquelles de passar l'estona, ja que això és una cosa que no ha fet en tota la seva vida. Si jo vaig entendre el que volia dir, crec que qualsevol pot entendre-ho.
A no ser que t'entestis a contradir-lo perquè així es reforça la teva pròpia imatge de ciutadà progressista. A cadascú el que li pertoca: el grup U2 acaba de treure un EP amb sis cançons sobre Ucraïna, Palestina i el que calgui perquè Bono continuï cultivant la seva imatge de sant laic (i sobtat). Així que facin vostès el favor de deixar en pau el senyor Wenders.