Què li va passar al fanfarró? Va patir una pàjara?

L'altre dia vaig perdre hora i mitja (hora i mitja del meu preuat temps!) mirant la compareixença de Feijóo a la comissió d'“investigació” del Senat sobre la DANA de València. Com sempre, la comissió va ser una festa de mandrosos i malparlats, d'aquelles que porten descrèdit al sistema democràtic. Però també interessant per a qui s'interessi per la desafecció del personal envers la política.

Flotava en l'atmosfera entre la pantalla i el meu escriptori la sensació de teatret mal executat, de final d'alguna cosa. Vaig escoltar vagament el portaveu de Junts fent preguntes en català, segurament per donar feina al traductor, del qual cal sospitar que sigui un amic o parent, coneixent com coneixem aquest partit. Feijóo el va despatxar sense alterar el rostre, era massa evident que el que hagués de dir aquell senyor no tenia importància.

Al diputat Matute, de Bildu, que li preguntava per “morts”, Feijóo el desqualificava i desarmava eficaçment fingint sorpresa davant el fet que un subaltern d'Otegui s'atrevís a parlar de morts.

El bildutarra intentava somriure repetint “ja hi som, el comodí d'ETA”, i que ell no tenia cap causa oberta amb la Justícia. Però l'argument de Feijóo, tot i ser dialècticament trampós, era inapel·lable i entrava en el discurs de Matute com un ganivet a la mantega.

En Feijóo, en la seva calma inalterable, es traslluïa l'experiència d'haver governat durant molts anys una comunitat autònoma, i a més amb l'oposició dels galleguistes del senyor Beiras, que no són precisament anyells. Aquesta experiència no hi ha dubte que contribueix a modular el discurs.

El més interessant, però, va ser la “investigació” o interrogatori, de Gabriel Rufián, el portaveu d'ERC, a qui Feijóo es va menjar amb patates gairebé amb tanta aclaparadora soltura com la que va aclaparar Junqueras en el cèlebre debat amb Borrell. I això tot i la clamorosa parcialitat de la presidenta de la comissió.

Si Rufián reclamava dimissions, Feijóo li recordava que era ell, Rufián, qui havia promès fa molts anys que dimitiria de seguida. Si Rufián li preguntava per whatsapps amb Mazón, Feijóo li recordava que ell és l'únic polític que ha lliurat els seus missatges a la judicatura.

Si Rufián li preguntava què dimonis havia fet (o sigui: res) per pal·liar el desastre valencià, Feijóo li responia que s'havia desvetllat, que havia estat en contacte amb aquest o aquell, en qualsevol cas havia fet més que ell, que aquella tarda es va mantenir al Congrés, indiferent a la tragèdia, votant els nous càrrecs per a TVE.

Crec que el debat va ser en dimecres, i potser a Rufián se li hauria indigestat l'escudella madrilenya que aquell dia se sol servir als restaurants dels voltants del Senat. Perquè li costava fins i tot fingir convicció en els seus insults, única habilitat política que se li coneix.

El moment letal va ser el moment en què, sense permetre's ni tan sols un somriure, Feijóo li va dir que, en el cas que fos el PP qui governés Espanya quan va succeir l'accident de l'AVE i l'Iryo, Rufián estaria en aquell mateix moment brandant un tros de rail i anomenant-lo assassí.

“Don Gabriel”, com l'anomenen en aquests restaurants de l'escudella madrilenya, va quedar atònit, i a la seva cara s'hi llegia: “Doncs té raó”.

En fi, foteses, pura retòrica. Però almenys em van servir per ensumar per on venen els temps, veure com algunes estrelles cauen i d'altres s'aixequen.

I potser el lector es pregunti per què perdo el temps veient i explicant-li escenes com aquestes, al capdavall insignificants.

Li ho diré: no ho faig pel plaer miserable de riure'm d'uns quants rufians. Sinó perquè entre la rocosa i sobrada displicència de Feijóo, i els clamorosament patètics esforços de Rufián i d'un de Junts que s'expressava amb intèrpret (segurament un amic o un parent), em va semblar advertir una gran distància dialèctica, retòrica –o sigui, d'intel·ligència, o si més no de coneixement del que allí s'hi portava entre mans--. Una distància clamorosa, sideral. I significativa del moment en què estem.