Ningú és imprescindible ni està per sobre del club. Ho va deixar molt clar Joan Laporta quan va entrar com a president en el penúltim mandat i va deixar Leo Messi al carrer. Amb Alexia, la Messi del femení blaugrana, tampoc no havia de ser una excepció. A diferència de l'argentí, la seva marxa no va sorprendre. El president electe anava deixant clares les coses des de feia mesos i no hi havia promeses prèvies d'allargar un idil·li que ja estava trencat des de feia dies. Per això, la bona sintonia que va buscar especialment Laporta a la festa de celebració es va poder produir: Alexia no anava enganyada ni plena de falses esperances.
Quan som crítics, no hi ha problema en ser-ho. Però quan s'ha de reconèixer un cert mèrit, també toca fer-ho. Laporta ha tancat boques. Amb un entrenador que ha irromput en escena com és Pere Romeu ha aconseguit una Champions que la temporada passada se'ls va resistir. El femení continuarà patint canvis brutals a les primeres files, però les victòries, especialment europees, segueixen vigents. Parlar que aquesta secció està desmembrada o abandonada és un autèntic despropòsit. Els títols no enganyen.
Però tornant a Alexia, el cas té algunes preguntes que encara quedaran sense resoldre. Vaig considerar que escriure aquest article la setmana passada no era de rebut. La seva marxa ha estat èpica, no ha faltat el clàssic vídeo emotiu i no era un bon moment per parlar de llums i ombres. Aquest dimarts, amb el repòs mediàtic de tot plegat, potser sí.
D'Alexia ha estat un referent del Barça Femení. Si entrem en comparacions, la figura d'Aitana Bonmatí està més arrelada al club i a l'escut. Alexia va obrir un camí, però la marca pròpia amb el Barcelona està millor abanderada per Aitana.
D'altra banda, precisament amb Aitana, les coses no han començat ni acabat bé entre elles. Al vídeo d'Alexia, gairebé no surt l'altra Pilota d'Or i és evident que dos galls en un galliner sempre és difícil de gestionar. Tant de bo, un dia, hi hagi un d'aquests pòdcasts on les dues es posin a conversar sense pensar en un guió estricte.
Per acabar, l'altre punt a explicar una mica millor és el de la seva relació amb la selecció espanyola. Va mantenir un pols amb la Federació Espanyola de Futbol perquè el salari de les jugadores i les seves condicions es dignifiquessin. Però, a quin preu? Em consta que moltes d'elles, sense nòmines milionàries com les d'Alexia, van haver de fer sacrificis on es jugaven perdre molt més que ella. Fins a quin punt va perseguir més els seus interessos privats que els col·lectius? Algun dia, també espero que algú sigui sincer i expliqui totes les converses que mai van arribar a sortir.