Els personalismes són sempre difícils de portar. D'entrada, qualsevol cosa que acaba en isme ja té una connotació que em molesta. Al Barcelona, d'això en saben un munt. El problema del Reial Madrid és que aquesta terminologia és en singular. No existeix debat perquè el Florentinisme, traslladat a la seva Florentineça per no perdre aquesta aura que ells mateixos es donen, és irrefutable. El Reial Madrid s'ha convertit en la encarnació d'una única personalitat i, fins i tot amb uns estatuts impossibles, quan algú aconsegueix entrar i enfrontar-s'hi cau com una panerola. Em sembla ridícul el premi de consolació que han donat al seu rival a les eleccions presidencials dient que ha fregat el 30% dels vots i altres interpretacions. És tan trist que ni tan sols a la capital espanyola coneixen el seu nom, més enllà del cognom Riquelme.
La campanya d'ambdós ha estat pobra. Des d'anar al Hormiguero per part d'un i respondre, per part de l'altre, en un programa que va néixer amb la finalitat de parlar de fenòmens paranormals. Em refereixo al programa Horizonte de Cuatro. Realment tot això era absolutament igual perquè la partida ja estava guanyada des del principi per Florentino Pérez. Si el seu poder ja era immensurable, amb la revalidació de la seva candidatura ha aconseguit un altre aspecte que ell sempre anhela: que ningú li porti la contrària.
Des de l'altra gran capital catalana, Barcelona, les coses es miren diferent. És evident que si anem a la comparativa entre una campanya recent entre Joan Laporta i Víctor Font, amb la de Madrid, la primera es queda en no res. Aquí, els titulars més grossos eren debatre si era ètic parlar de macarrons en un debat. Allà, es nota el poder i la partida es jugava a un altre nivell: ser extremadament i desacomplexadament milionari per seduir el votant final. Això sí, l'ètica i els valors no estan a un altre nivell. Més aviat són baixos, despòtics i oligarques. Que els aprofiti aquesta manera d'entendre un club de futbol.