"La Champions es guanya al juny", la lliçó de Hansi Flick que amenaça els fantasmes del Barça a Europa

Per saber guanyar cal saber patir. I quan un cau, ha d'aprendre a aixecar-se. I ha de portar el cap ben alt quan ho ha donat tot al camp i ha competit amb honor. El FC Barcelona de Hansi Flick va camí de ser una apisonadora, però encara no és el millor equip d'Europa. Encara està lluny del que va simbolitzar el Barça de Messi, amb Pep Guardiola a la banqueta o amb el mateix Luis Enrique. Fins i tot amb Ernesto Valverde, estàvem davant d'un Barça intractable que només va tenir ensopegades ocasionals, encara que molt doloroses, a la Champions, com contra la Roma el 2018 i contra el Liverpool el 2019. Allà van començar a sorgir els fantasmes del club blaugrana a Europa.

Des que Hansi Flick va arribar a la banqueta del Barça s'ha entestat a lluitar contra tota aquella càrrega moral heretada del passat. Ha tornat la mentalitat guanyadora a un equip que semblava abocat al derrotisme, especialment després de la pandèmia i la consegüent crisi a les arques. El mateix Flick va clavar una daga mortal al Barça l'estiu de 2020, amb un 2-8 letal als quarts de final de la Champions League celebrats a Lisboa. El seu Bayern va despullar el Barça de totes les seves robes i vergonyes, deixant tocat de mort el futur de Leo Messi.

El PSG se li ennuega al Barça

Avui, el PSG és el millor equip d'Europa. Ha guanyat les dues últimes edicions de la Champions League i ha tombat un Barça totpoderós que arribava invicte a París (4-2). Nou victòries a Lliga i dues a Champions completaven un històric 11 de 11, el millor inici de temporada en tota la història culer. Luis Enrique Martínez, llegenda blaugrana sobre el camp i també a les banquetes, tan bon entrenador com egòlatra i malparlat a les rodes de premsa, ha posat fi a aquesta ratxa de Flick, però no li la podrà arrabassar. El tècnic de Heidelberg ja pot presumir d'haver signat el millor inici de temporada amb el Barça, superant a Guardiola o al mateix Luis Enrique.

Però com dirien la majoria d'entrenadors reputats, donant la raó al tòpic, l'important no és com es comença, sinó com s'acaba. O el que és el mateix, la frase que ha deixat Hansi Flick a la roda de premsa posterior a la derrota: "La Champions no es guanya a l'octubre, es guanya al juny".

El diagnòstic de Flick

El Barça de Laporta s'ha omplert la boca les darreres setmanes, i mesos, dient que guanyar la Champions és la gran prioritat del club. La gran aspiració obertament declarada. S'ha dit que el Barça és ferm aspirant i favorit. També s'ha dit que el Barça practica el millor futbol d'Europa i que Lamine Yamal ja és el millor jugador del món. Moltes declaracions d'intencions, però cap d'elles serà una realitat fins que arribin les notes de final de curs. Cal seguir remant.

Cabal i pragmàtic, ordenat i organitzat com bon alemany, Hansi Flick té clar que encara queda molt camí per recórrer. Però la seva classe magistral d'avui no ha vingut al terreny de joc, on ha estat superat per Luis Enrique, sinó a la sala de premsa. Des de l'autocrítica, però sobretot des de la importància de valorar la derrota com a part elemental d'un procés d'aprenentatge, Flick ha enviat un missatge sublim tant als seus jugadors com a l'afició.

El que Messi va perdre a Europa

"Ha estat un partit fantàstic d'ambdós equips. Al final, el PSG ha demostrat que és un equip millor que nosaltres. Hem perdut aquest partit, però n'hem après molt", és el fantàstic diagnòstic de Hansi Flick amb el qual s'ha de quedar el vestidor culer. No tant amb la mitja excusa del viatge accidentat de tornada de Sevilla o del desplaçament, també amb retard a París. Aquests elements afecten, com les lesions, i comprometen l'equip, però l'important no és això, sinó l'aprenentatge que se n'extreu per seguir creixent, més enllà d'aquestes excuses que ajuden a digerir millor una situació d'intens dolor.

El Barça ha guanyat moltes vegades a Europa, però les seves derrotes han ressonat més que les seves victòries. I per molts triomfs europeus que acumuli el club, només en cinc ocasions van acabar amb la desitjada Copa a les vitrines del museu. Conquerir la Champions és un repte majúscul que no només depèn del bon futbol, sinó de molts factors condicionants. Leo Messi, el millor futbolista de tots els temps, no en va guanyar més que tres sent protagonista. I en va jugar moltíssimes. Des de la primera que va aixecar amb Guardiola, el 2009, fins que va marxar del Barça, el 2021, va acabar mossegant la pols en 10 ocasions.

Un clàssic per redimir-se

Messi va guanyar la majoria dels partits que va jugar a Europa, però gairebé cada any en va trobar algun que se li va ennuegar i va tenir conseqüències fatals. Les debacles de Roma i Liverpool van tenir un efecte devastador en la moral del vestidor i del barcelonisme. Després va arribar el desastre contra el Bayern a Lisboa. I, l'any següent, Messi es va acomiadar del Barça sent víctima del PSG a la Champions. Cinc anys després, el Barça segueix sense superar l'equip parisenc a la competició continental. Va caure amb Koeman, va caure amb Xavi i ha caigut dos anys seguits amb Flick, encara que a la fase de lligueta. La victòria és cada cop més a prop.

Els Lamine, Raphinha, Pedri, Cubarsí i companyia segueixen acumulant aprenentatges. I mentre ells aprenen, i milloren, n'apareixen d'altres, com Xavi Espart, que també somien fer història i afronten els grans escenaris d'Europa amb insòlit desimboltura. Segueixen remant junts i tenen al seu costat un líder espiritual que els xiuxiueja a l'orella: "L'important no és caure, sinó aprendre a aixecar-se més forts". I en cinc dies hi ha un clàssic, quin millor moment per redimir-se.