El Barça de Flick demana un esforç econòmic a Laporta: el top-4 de la Champions va gastar més de 400 milions en 3 temporades

El FC Barcelona de Hansi Flick va conquerir tothom en la seva primera temporada. L’equip culer va aconseguir el triplet nacional i es va quedar a un pas de la final de la Champions League. L’Inter de Milà va vèncer per la mínima. En la segona campanya, el Barça està sent més irregular, més previsible en el joc i ha perdut gol. A Europa, s’ha fet un petit pas enrere. L’Atlètic de Madrid no era invencible. De fet, va ser inferior a l’equip barcelonista, però havia invertit més com a institució.

El Cholo Simeone disposava d’una plantilla més llarga que Flick. L’entrenador alemany no va deixar de reajustar la plantilla durant l’eliminatòria i en les setmanes anteriors. Éric García va anar cobrint posicions, com a lateral, amb les lesions de Jules Koundé i Alejandro Balde, com a migcampista, amb les baixes de Frenkie de Jong i Marc Bernal, i com a central, per culpa de l’expulsió de Pau Cubarsí.

Cholo Simeone i Hansi Flick s’abracen a l’Atlètic de Madrid-Barça de Lliga EFE

El Barça, amb nou punts de distància a la Lliga sobre el Reial Madrid, quan només en queden 18 per disputar-se, pot tornar a ser el campió domèstic. I ja ha guanyat, una altra vegada, la Supercopa d’Espanya. Però Europa és molt més exigent, i la institució culer, dels vuit equips classificats per als quarts de final, va ser la que menys va gastar en fitxatges en les últimes tres temporades.

Flick obra el miracle

Si es redueix el ventall a l’era Flick, el Barça només ha invertit uns 80 milions, comptant els fitxatges de Dani Olmo, Joan García, Roony Bardghji i Pau Víctor. Els dos primers van ser els més cars, costant 55 milions fixos i 25 quilos, respectivament. Els dos últims van tenir un preu d’una mica més de 2 milions. Marcus Rashford, el que falta, va arribar en qualitat de cedit a l’estiu, i apunta a no continuar.

Dani Olmo lluita amb Thiago Almada a l’Atlètic-Barça de Lliga EFE

Ferran Jutglà remata alt davant Joan García al Barça-Celta de Vigo EFE

L’estiu anterior va ser el dels Joaos i només van arribar agents lliures com Ilkay Gundogan. En aquestes tres temporades, així, la despesa total ha estat de 102 milions d’euros. El Barça està lluny del següent a la llista: l’Sporting de Portugal.

Tots, més de 400 milions

El club lisboeta és el setè classificat dels vuit classificats per als quarts de final. Ha gastat 226 milions en les últimes tres campanyes, 124 quilos més que la institució culer. Precisament, els Leons van caure a mans de l’Arsenal, institució que s’emporta la medalla de plata, amb 688 milions. Per sota hi ha el Reial Madrid, amb una despesa de 554 milions, que seria més gran amb la prima pel fitxatge de Kylian Mbappé, l’Atlètic, amb 473 milions, i el Bayern de Munic, botxí dels merengues, que ha invertit 425 milions.

Michael Olise controla una pilota dins l’àrea del Reial Madrid EFE

Dembelé celebra amb Hakimi el primer gol del PSG a la final de la Champions EFE

Falta comentar la situació del París Saint-Germain, el vigent campió d’Europa, i el Liverpool. L’equip de Luis Enrique va eliminar el d’Arne Slot. Si el conjunt gal va aconseguir la seva primera orelluda va ser, en part, pels diners gastats: 820 milions en els últims tres anys. Els reds es queden amb la medalla de plata del rànquing, amb 696 milions.

Julián i Bastoni

Competir en les condicions en què ho està fent el Barça és gairebé un miracle. La situació econòmica del club blaugrana no va permetre reforçar l’equip amb grans fitxatges. Flick ha esprement al màxim la plantilla, però ara demana encert amb les incorporacions.

Julián Álvarez celebra un gol davant el Tottenham EFE

Espera un davanter centre de garanties, com Julián Álvarez, i un líder per a la defensa, amb totes les mirades posades en Alessandro Bastoni. És hora que el Barça deixi enrere els problemes amb el Fair Play. Incorporar tots dos no sortirà per menys de 150 milions d’euros. La institució culer ha de tornar a ser capaç de competir als despatxos, després de fer-ho al verd. És el torn de Joan Laporta. 11 anys sense veure una Champions són massa.