Passa’t al mode estalvi
Deco da explicaciones ante la asamblea de compromisarios
Parlem del Barça

El tron europeu exigeix un central

Publicada

El Barça ha de fitxar un central de garanties abans no sigui massa tard.

Entenc la prudència de Deco, les limitacions del Fair Play i la voluntat de no fer operacions precipitades. Però hi ha una cosa que admet poca discussió: aquest equip necessita reforçar l’eix de la defensa. Les lesions i les solucions d’emergència no poden convertir-se en la normalitat d’un club que vol guanyar-ho tot.

I si per fer aquest pas cal sacrificar alguna peça, també caldrà valorar-ho. Alejandro Balde viu una situació cada cop més complicada. Ha perdut protagonisme, ha deixat de ser una opció per a Flick i la seva recuperació esportiva sembla, a dia d’avui, pràcticament irreversible. Una possible venda podria ajudar a finançar aquesta operació.

No tinc un nom clar de qui ha de ser l’escollit. No sé si ha de ser un central dretà o esquerrà, un veterà amb experiència o un futbolista emergent. Però sí que tinc clar que al Barça li falta una peça. Una peça defensiva que li permeti fer l’últim salt de qualitat.

Perquè el Barça ja té arguments per somiar. Però per aixecar la Champions encara no n’hi ha prou. Al Barça li falta una peça per completar el trencaclosques i aquesta peça potser pot ser la que ens permeti tornar a tocar la glòria europea.

Les dues cares de Raphinha

Raphinha ha passat de ser un heroi a Barcelona a convertir-se en un sospitós habitual al Brasil. I potser el problema és que ningú acaba d’estar content amb ell.

És evident que el brasiler no ha exhibit la seva millor versió amb la canarinha, però també ho és que el problema va molt més enllà d’un sol futbolista. El Brasil d’Ancelotti no funciona, no transmet res i acumula decepcions. Assenyalar Raphinha com un dels principals culpables és, com a mínim, injust.

Ara bé, a Can Barça tampoc podem fer veure que no passa res. Fa temps que tenim la mosca darrere l’orella amb les seves estades amb la selecció, les molèsties físiques i unes aturades internacionals que molt sovint acaben passant-li factura.

I aquesta vegada hi ha un detall a posar en valor: Raphinha s’ha quedat amb la selecció a Singapur tot i saber que no podria jugar el segon amistós per sanció. Un gest de compromís que també mereix reconeixement per part del Brasil però no pel Barça que és qui et paga i qui ha patit les teves últimes lesions.

Raphinha no ha de triar entre el Brasil i el Barça, ambdues coses són compatibles però algú ha de començar a assessorar-lo millor. I és que Raphinha és un luxe que el Barça no es pot permetre perdre.

Una final als despatxos

Malauradament la final d’un Mundial no es guanya pels mèrits que s’aconsegueixen al terreny de joc. Es guanya als despatxos i, sobretot, en aquells passadissos on les amistats pesen més que els arguments.

Rafael Louzán va alçar la veu i va voler marcar territori. "La final del Mundial 2030 ha de ser i serà a Espanya", deia amb contundència enmig d’aquesta particular batalla amb el Marroc.

Aquí hi ha tres candidats amb els seus respectius arguments de pes. El Bernabéu, amb els seus 83.000 espectadors, el seu aparador mediàtic i el seu pes polític; el nou Camp Nou, amb 105.000 espectadors i una ubicació única i, finalment, el faraònic Hassan II de Casablanca, projectat per a 135.000 persones però que encara no s’ha començat a construir. Tres estadis i una mateixa obsessió: tenir la fotografia més gran del futbol mundial.

Però no ens enganyem, com deia abans, això va molt més enllà del futbol. Va de política, influències, relacions personals i poder. L’any 2028 sabrem qui acollirà la gran final però ja us avanço que serà qui tingui més poder entre bastidors.