Sí, ja ho sé. En qualsevol territori del planeta aquesta comparació seria tan absurda com estèril. A ningú en el seu sa judici se li acudiria comparar les pedreres del FC Barcelona i el Reial Madrid. De fet, mentre La Masia és la referència absoluta de l'excel·lència en el futbol base, La Fàbrica s'ha quedat en un reducte de fer negoci amb els jugadors formats a la casa i poca cosa més. Tothom identifica La Masia amb el club català, mentre que ben pocs sabrien identificar La Fàbrica amb la pedrera de l'entitat madridista.

Però hi ha un reducte on es mantenen ferms en el seu afany de comparar les dues pedreres i explotar, sense cap mena de rubor, les excel·lències de La Fàbrica per davant de La Masia. Són els mateixos que van defensar a capa i espasa durant gairebé dues dècades que Cristiano Ronaldo era millor que Leo Messi, i els que ara desmereixen Lamine Yamal per enaltir Kylian Mbappé. És aquest madridisme sociològic ranci i caduc que utilitza els seus altaveus per mantenir les seves proclames incendiàries al preu que sigui i costi el que costi.

Una reflexió seriosa i profunda desmuntaria qualsevol comparació. Sense voler fer sang és com comparar un Porsche 911 amb un Renault Twingo. Segurament tots dos et porten on vulguis, però el confort i les prestacions de l'un i l'altre són diametralment oposats.

No és el sentit d'aquest article desmerèixer la feina de La Fàbrica, que compta amb grans professionals i una fornada de futbolistes molt potent. El problema de la pedrera blanca és molt més intrínsec, i per tant, més difícil de solució. I és que els responsables del Reial Madrid tenen el futbol base com una font d'ingressos i no com un suport vital per al primer equip. Ben pocs jugadors pugen amb els grans i encara menys s'hi mantenen, havent de sortir de Madrid per guanyar-se les llenties. No hi ha dubte que, en aquest sentit, el nom de La Fàbrica li escau com anell al dit, ja que és una marca més de negoci, sense més afany que el recaptatori.

En canvi, La Masia és una màquina de generació de recursos per al primer equip, aportant no només material humà, sinó identitat i filosofia futbolística. No només és l'excel·lència a tots els nivells, sinó que a més és un dels millors ambaixadors del FC Barcelona, amb les Escoles com a millor exponent.

Però on les diferències es tornen insalvables és quan es posa nom i cognom als protagonistes. Mentre que La Masia va veure néixer el millor jugador de la història del futbol, Leo Messi, La Fàbrica compta amb Raúl González com el seu millor regal a aquest esport, un futbolista que difícilment estaria entre els 50 millors. De fet, la millor generació de futbolistes de la pedrera blanca, la quinta del Buitre –en honor a Emilio Butragueño–, va ser incapaç de portar la Copa d'Europa a les vitrines del club.

En aquest sentit, la generació que va encapçalar Messi no només va ser capaç d'aixecar fins a tres Champions, sinó que es va endur un Mundial davant la sorpresa de tothom. I és que al crack argentí l'acompanyaven jugadors com Piqué, Iniesta, Xavi i Sergio Busquets, entre d'altres. Futbolistes que entrarien a la llista dels 50 millors de la història sense problemes.

El declivi de La Fàbrica és de tal magnitud que ara mateix es veu complicat veure un jugador de la casa a l'equip de Mourinho, i ja no diguem a l'onze titular. García Pitarch apareix amb comptagotes i pràcticament per descart. En canvi, amb Flick, l'aportació de jugadors de la casa sembla no tenir fi. Amb Lamine com a líder absolut del projecte, s'hi sumen Pau Cubarsí, Eric García, Dani Olmo, Gavi i Fermín, entre d'altres.

I per acabar de tancar el capítol de comparacions odioses, només recordar que Tito Vilanova va ser capaç d'alinear en un partit oficial un equip amb onze jugadors de la casa, mentre que Carlo Ancelotti va fer el mateix, però de manera antagònica, posant sobre el camp onze estrangers. Sens dubte, formes oposades de veure el futbol...