La final del Mundial del 2030 "es jugarà al Bernabéu". Per activa i per passiva es va repetint una decisió que encara no s'ha pres oficialment però que des de tots els àmbits es dona per feta. Alguns ho colen amb l'excusa del Marroc i la seva aspiració d'acollir l'esdeveniment; d'altres perquè, simplement, el Bernabéu és a Madrid. I ja se sap que "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid". I n'hi ha, també, que en sentir el nom del Camp Nou es posen les mans al cap. Com podria l'estadi del Barcelona acollir la final després de la deslleialtat mostrada amb els campions del món no fa tantes setmanes? A veure si els independentistes serien capaços de provocar una guerra civil...
El més hilarant del cas és que hi hagi qui des de l'entorn, se suposa, del mateix club blaugrana posi en dubte l'elecció del Camp Nou. Econòmicament, sens dubte, no hi ha color perquè les 104 mil i escaig places de l'estadi blaugrana superen, de molt, les 83 mil del coliseu madridista. I, encara més, les places VIP a Barcelona superaran en unes tres mil les del Bernabéu.
A la FIFA, se suposa, li hauria de preocupar entre poc i gens perquè, també se suposa, té ben calculats els guanys generals del torneig. Si a Qatar va assolir un benefici directe de 4.500 milions de dòlars, l'ampliació a 48 seleccions en l'últim Mundial va provocar un augment del benefici fins als 6.500 milions. I al 2030 les estimacions calculen que s'acostarà als 8.000. Tot i que en referir-se a la venda de localitats, aquestes 21.000 places de més poden suposar no menys de 150 milions de dòlars
Calleu
A partir d'aquí és interessant posar en valor el Camp Nou, Barcelona, com a seu de la final. Fins i tot més enllà d'aspectes financers. Encara que Madrid té unes platges magnífiques... Les de Barcelona són, encara (ja ens disculpareu l'atreviment), millors. Calleu, amb un mínim d'educació, aquells que s'atreveixen a dubtar de nosaltres.
Però per aquells que van posar o encara posen en l'escenari aquella suspensió de l'homenatge als campions del Món d'agost com a gran, grandiós, argument per treure-li mèrits, mereixements o lògica (compte, a quatre anys vista de la disputa del torneig) caldria recordar-los algunes coses que s'apunten de passada. Com assumptes menors...
Espanya va conquerir la medalla d'or olímpica de futbol el 1992 en un Camp Nou entregat, entusiasmat i eufòric. Un madridista com Fermín Cacho va guanyar la medalla d'or a l'Estadi Olímpic davant l'ovació, feliç, de 50.000 espectadors, com també ho va gaudir Daniel Plaza. A Terrassa es va al·lucinar amb el suport a la selecció femenina d'hoquei herba que es va penjar l'or i a les Picornell es va plorar la derrota del waterpolo masculí a la final contra Itàlia...
Podrien, o haurien, de preguntar què en pensen de Barcelona Almudena Muñoz, Martín López-Zubero, José Manuel Moreno, Miriam Blasco, José van der Ploeg, Natalia Vía-Dufresne, Antonio Peñalver, Jordi Arrese, Carolina Pascual, Javier García Chico, Arantxa Sánchez Vicario... Perdoneu-me l'atreviment. Tots aquests noms estan citats de memòria perquè qui vam viure i treballar en persona aquells dies no podem oblidar. I, una mica encara, se'ns posa la pell de gallina.
S'ha escrit moltíssim d'aquells Jocs Olímpics. Dels dubtes que van despertar abans, amb manifestacions independentistes incloses i fets que mai es van acabar d'aclarir, i amb una ciutat, un territori sencer, bolcat per convertir la cita en la que encara molts consideren la millor de la història de l'olimpisme.
Espanya, sí macos, Espanya, es va sentir orgullosa de la resposta catalana. Catalunya, Barcelona, va deixar clar que més enllà de la política és un territori que, esportivament parlant, no té rival. Per això, i per moltes coses més, no hi ha millor escenari que el Camp Nou per acollir la final del Mundial del 2030.
Per més que des de Madriz donin l'assumpte per finiquitat... Ben faríem des de Barcelona defensant els nostres drets. Un altre dia, si de cas, parlarem de quant dona suport el madridisme a la selecció espanyola. No, és clar, no té res a veure. Perquè aquí el que té a veure o no ens ho dicten des de la capital. I ja se sap: Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Veritat?
