Moltes vegades no cal confondre el relat amb la realitat. De fet, en la majoria d'ocasions no té res a veure, i menys en aquests temps que corren, on les xarxes socials s'han encarregat de distorsionar-ho tot fins al paroxisme. Si un s'entretenia a escoltar i llegir tot el que arriba des de la caverna mediàtica, es faria una imatge mental tan grotesca i tergiversada del que està succeint en aquests moments en el futbol espanyol, que es diria acabat d'aterrar del planeta Saturn.

Anem per parts. Des de Madrid s'elogia sense filtres ni matisos la gestió de José Mourinho des que ha tornat al club blanc, destacant que ha recuperat el gen guanyador, que ha tornat l'èpica a la sala d'estar dels madridistes i que l'equip fa olor a triplet, amb el crack Kylian Mbappé com a màxim exponent.

La realitat és lleugerament diferent, sent benvolent. Per començar, des de l'arribada aquest estiu del tècnic lusità, el Reial Madrid encara no ha encapçalat en cap jornada la classificació. Parlant clar, en aquestes dotze jornades s'ha empassat ser segon i fins i tot tercer. L'última vegada que l'equip blanc va liderar la taula va ser fa un any amb Xabi Alonso a la banqueta: 365 dies sense veure el liderat ni de lluny. Aquesta és la realitat i la resta són pedaços calents.

Però encara hi ha més. Es critica el FC Barcelona per tenir una defensa pràcticament de plastilina, on tots els rivals són capaços de fer mal, quan la veritat és que només el separen dos gols respecte al mur inexpugnable que ha forjat Mourinho, gastant-se més de 100 milions en fitxatges com Dumfries, Konaté o Cucurella. Hansi Flick a més ha hagut de recórrer al futbol base, amb Xavi Espart o Brian Fariñas com a clars exemples, per solucionar les nombroses baixes en defensa, sortint-ne més que airós de l'órdago.

El colmo ja és quan els altaveus del Reial Madrid se'ls eixampla el pit recordant les remuntades que han protagonitzat en aquest inici de curs a la Champions. Un pensaria que estan parlant d'equips com el Manchester City, PSG, Bayern de Munic o Arsenal, però no, es refereixen a la Roma i l'AEK Atenes, clubs històricament més apegats a l'Europa League que a la Champions. Buscar heroicitat en remuntar a equips tan del muntó denota clarament la podridura en què es troba el club blanc, que es manté a base de resultats tan erràtics com imprevisibles.

I, per tant, es van esquinçar les vestidures per la nova injustícia en la Pilota d'Or, on Kylian Mbappé va acabar segon en les votacions, per darrere de Harry Kane. La veritat és que pensar que el francès era mereixedor d'aquest premi, quan ha estat incapaç de guanyar un títol amb el seu equip era tan il·lús com arrogant. I tot i així, la veritat és que el soroll mediàtic dels portaveus de la Casa Blanca va ser tan eixordador que va estar a punt d'endur-se l'anglès per davant.

El relat de la caverna compta a més com un comodí per explicar totes les seves frustracions i fracassos aquests últims anys: Negreira. Quan tot es torça i comencen a arribar els mals resultats, es recorre al comodí del públic per vomitar totes les ignomínies possibles, intentant desmerèixer els mèrits del màxim rival, al més pur estil qui pugui fer, que faci.

Està clar que només els madridistes més tancats acabaran creient a ulls clucs aquest infame relat, negant-se a mirar la classificació o la vitrina del club en aquests dos últims anys. Tot s'hi val amb l'objectiu de minimitzar els èxits de l'altre costat del pont aeri.

Aquí, en canvi, sempre tenim una coletilla que utilitzem quan arriba el soroll exterior a ser tan insuportable. I és que el "Al loro, que no estem tan malament" que va pronunciar Joan Laporta en el seu primer mandat quan es referia als atacs i les crítiques procedents de la caterva madridista continua vigent avui dia. Tan vigent i fins i tot més que aquells anys tan aciags, on molts miraven el club blanc amb sana, o no tan sana, enveja. Ara sembla clar que els papers estan canviats, pel bé del futbol espanyol...