Hi ha obres que s'endarrereixen i obres que es converteixen en un mal símptoma. La reforma del Spotify Camp Nou, que no té ni arquitecte conegut, ja pertany a la segona categoria. Més de dos anys de retard acumulats, un pressupost desbocat, un contracte que es reescriu a favor del contractista i un estadi que, a mesura que s'obre, revela que el projecte es va pensar per a uns pocs rics. Quan tot falla alhora, el problema no és el formigó. És qui signa.

Convé començar pel principi, perquè aquí hi ha el pecat original. L'equip tècnic de l'Espai Barça va atorgar a Limak la pitjor puntuació del concurs. Ferrovial i FCC, dues de les constructores més solvents d'Europa, van quedar per davant en la valoració tècnica. Tot i així, en un gir exprés de quaranta-vuit hores, la constructora turca va passar de l'última a guanyadora. L'argument va ser el calendari: Limak prometia una sola temporada a Montjuïc i l'estadi acabat a l'estiu de 2026. Avui sabem què valia aquella promesa. Ni més ràpida ni més barata. La pregunta que la junta mai ha respost amb claredat és per què es va escollir precisament la pitjor valorada. Mentre no ho faci, el sospita seguirà asseguda a la graderia.

Després va arribar la clàusula estrella. Laporta va presumir davant el soci d'una penalització d'un milió d'euros per cada dia de retard. Era la garantia, l'escut, la prova que el club tenia la paella pel mànec. Amb centenars de dies de demora, aquesta clàusula hauria d'haver generat una xifra que alleugeriria qualsevol tresoreria. En lloc d'executar-la, la directiva ha preferit amnistiar-la i, segons ha transcendit, blindar aquest perdó en un nou acord a favor de la constructora. S'esdevé el compliment. Es castiga la memòria del soci que va creure aquella promesa.

La qüestió ja no és només esportiva ni sentimental. Els inversors que van finançar l'Espai Barça no van prestar els diners a cegues: van condicionar l'operació a compromisos concrets, als famosos covenants. Quan els terminis salten pels aires, qui va posar els diners comença a fer preguntes. I avui l'escenari que es planteja és el que ningú a la llotja volia pronunciar: canviar de constructora per acabar els dos pisos de llotges Vip i la coberta. Canviar de cavall a mig riu, amb el cost i el risc que això suposa, és la confessió més eloqüent que l'elecció inicial va ser un error.

Mentrestant, el soci que ja ha tornat a l'estadi descobreix la lletra petita. A la primera graderia de tribuna, qui superi el metre vuitanta-cinc ha d'anar esquivant les bigues transversals com qui entra en una golfes. Darrere de les porteries, la visibilitat ha empitjorat. La tribuna lateral, lluny d'acostar-se a la gespa, s'ha allunyat. Els seients estan més junts i l'espai per als genolls faria enrojolar una aerolínia low-cost. Es va prometre el millor estadi del món i a l'aficionat de tota la vida se li ofereix un seient pitjor que el que tenia.

No és casualitat. La reforma té una prioritat evident: l'hospitalitat premium, les llotges Vip, el turista que paga una entrada al preu que calgui. El Camp Nou s'està convertint en un parc d'atraccions on el soci abonat se sent estranger a casa seva, cada cop més minoritari entre visitants de pas. I per rematar-ho, s'anuncia una pujada propera al 30% en el preu dels abonaments, sense que el soci tingui ni tan sols garantit un seient assignat. Més car, més incòmode i amb menys drets.

Després hi ha les xifres. Es va vendre una obra de 1.200 milions d'euros, amb el Palau inclòs. Avui el cost ronda els 1.800 milions sense Palau, sense penalitzacions cobrades i amb la possibilitat d'haver de contractar una altra empresa per acabar. Això no és una desviació pressupostària: és una hipoteca que condicionarà el club durant dècades, que limitarà fitxatges, inscripcions i marge de maniobra a futures juntes que no van prendre cap d'aquestes decisions.

La responsabilitat té nom i cognoms. No és de l'Ajuntament, ni de la guerra d'Ucraïna, ni del preu de l'acer. És d'una junta directiva que va escollir contra el criteri dels seus propis tècnics, que va renunciar a defensar els interessos del club quan tocava exigir i que ha dissenyat un estadi d'esquena a qui el sosté. El Camp Nou serà, algun dia, un estadi acabat. El que ja no té remei és la manera com s'ha fet i la rèmora econòmica que suposarà.