Segurament si hi ha un jugador que ha de maleir la data en què va néixer aquest és Pau Cubarsí. I no perquè el 2007 fos un any especialment maleït –encara ningú no esperava la Gran Recessió que arribaria un any més tard per culpa de la bombolla immobiliària i les hipoteques d'alt risc– o perquè no se senti especialment identificat amb el signe d'aquari, sinó perquè sis mesos després va néixer una autèntica bèstia, una persona destinada a eclipsar per ell sol el planeta futbolístic. Sí, estem parlant de Lamine Yamal, avui dia, i tot i que el Baló d'Or fa dos anys que li nega el reconeixement, el millor jugador del món.

El bo de Pau ha hagut de conviure des dels 11 anys amb el carisma de Lamine, mentre compartien anècdotes i jocs pels passadissos de La Masia. Lamine, des del primer dia, va centrar totes les mirades de la gent, despertant admiració i elogis allà on trepitjava, mentre que Cubarsí es conformava amb rebre l'afecte i els aplaudiments dels seus entrenadors i companys. A mesura que anaven cremant etapes, Lamine, a pas de gegant, i Pau, d'una manera més natural, el nom de Yamal va anar eclipsant la resta de canterans fins a convertir-los en mers satèl·lits que voltaven al voltant del planeta Lamine.

Cubarsí segurament sense l'ombra tan allargada de Lamine hauria liderat la seva generació. Cap defensa en la història del club ha estat tan precoç, debutant amb el primer equip a quatre dies de fer els 17 anys. Una cosa insòlita si parlem d'un central, una posició que generalment sol identificar-se amb homes experimentats i veterans, amb els 'ous pelats' com diria un 'cañí'. Per això, veure un imberbe Pau, amb cara de no haver trencat ni un plat, barallant-se amb davanters de molta força i sortint airós dels enfrontaments més complicats, va deixar estupefacte més d'un. Tant és així que molt aviat va ser cridat a files pel seleccionador Luis de la Fuente, que el va reclamar per a l'Eurocopa del 2024, després de debutar en un amistós contra Colòmbia, amb 17 anys i 82 dies.

Sens dubte, un jugador tan estratosfèric seria la portada de tots els diaris i el focus d'atenció de totes les mirades, però és llavors quan apareix la figura de Lamine, per reclamar per a ell tota aquesta pressió. Una situació que a Pau li va de meravella, ja que evita sempre que pot l'atenció mediàtica. El colmo de la seva naturalitat es va viure a la darrera gala del Baló d'Or a Londres, on va rebutjar assistir-hi perquè havia de descansar. Un gest que diu molt de la manera natural com viu Pau: sense estridències, sense soroll mediàtic, sense escarafalls, sense tatuatges, sense polèmiques, sense faramalla...

Això sí, Cubarsí va ser un dels protagonistes indirectes a la gala, en citar-lo més d'una vegada el seu company Yamal, quan va pujar a l'escenari a recollir per tercera vegada el seu premi Kopa a la millor promesa. Lamine va lamentar que enguany no l'hi donessin al seu amic Pau, reclamant el guardó per al defensa. Una manera modesta de matar dos ocells d'un tret per part del crack: destacar un company i reclamar de passada el trofeu de caça major.

El mèrit de Cubarsí és d'una envergadura gairebé messiànica, al més pur estil Paul Muad'Dib. Només així s'entén que ell sol aguanti una línia defensiva de circumstàncies per culpa de les lesions, formada per un lateral que no sap defensar, Joao Cancelo, un lateral reconvertit a central, Gerard Martín, i un migcampista que mai no ha jugat de lateral, Brian Fariñas. I, per si no fos prou, dimarts va aconseguir deixar la porteria a zero a Europa 18 partits després.

Per afegir més dosis d'èpica, Pau pot vanagloriar-se de ser l'únic jugador de la plantilla que s'ha trencat la cara, literalment, per aquest equip. Deu punts va necessitar el central per suturar la bretxa que va patir en un partit de la Champions contra l'Estrella Roja fa ara dos anys. Un record de guerra, que segurament no serà l'últim, perquè els grans líders sempre encapçalen la primera línia, com el mateix macedoni Alexandre el Gran a la batalla del Granic.