Dos golejades consecutives, molts somriures i l'autoestima pels núvols. El Reial Madrid arriba al Clàssic amb el pit inflat després d'escombrar el Sevilla i el Leipzig, però que ningú confongui una bona ratxa amb una millora significativa. Perquè una cosa és golejar i una de ben diferent és mirar el Barça als ulls i demostrar qui mana de veritat.



Els blancs han recuperat sensacions, Mbappé ha afilat la punteria, Arda Güler està reclamant protagonisme i Fede Valverde ja assumeix que ha de jugar de lateral. Negar-ho seria absurd. Però també és cert que el Madrid encara té molt per demostrar, especialment davant un Barça que és a les portes d'establir un nou rècord de victòries a la Lliga.



I aquí és on Flick té una oportunitat d'or. El Barça juga a casa, davant la seva gent, i també té l'ocasió de recordar al seu màxim rival que les golejades poden convertir-se en miratges quan el nivell de l'adversari puja de veritat.



Que el Madrid arribi en forma no ens ha de fer tremolar. Al contrari: els Clàssics són el millor escenari per separar l'eufòria de la realitat. Que vinguin crescuts, que vinguin convençuts i que es pensin que tenen possibilitats. Aquest Barça té ganes de recordar-los qui mana de veritat.

Una derrota sense drames

Sí, el Barça va perdre 4-2 al camp del PSG però que ningú encengui les alarmes ni comenci a repartir els carnets del club de les catàstrofes.

La primera derrota de la temporada ha arribat a mitjans d'octubre, contra el vigent campió d'Europa i amb el Clàssic a tocar. I aquí és on Hansi Flick va demostrar saber gestionar la plantilla dosificant esforços, repartint minuts i entenent que no es pot jugar cada partit com si fos una final. I és que diumenge, davant el Madrid, hi ha molt més que tres punts en joc.



Malgrat això, la lesió de Dani Olmo, va ser la pitjor notícia de la nit i el volum de jugadors a la infermeria blaugrana ja comença a ser un problema seriós.



Ara bé, a l'altra cara de la moneda, em vull quedar amb Xavi Espart tenim lateral per anys. Quin partidàs! Gol, personalitat, i una exhibició per desactivar Kvaratskhelia i confirmar que la Masia sempre hi és per nodrir el primer equip.



I a tot això, també vull parlar de l'afició del PSG, que va tornar a demostrar que tenir un equip campió no garanteix tenir una afició exemplar. Van tornar a estar fora de lloc i molt desafortunats constatant també que els petrodòlars no poden comprar l'educació.



En fi, el Barça va perdre a París però no ha de suposar cap drama. Que el PSG gaudeixi del seu triomf i, qui sap si aquesta mateixa temporada ens podrem servir la revenja.

Xavi Espart, selecció

Hi ha futbolistes que necessiten anys per trucar a la porta de l'elit i d'altres que, amb tot just 19 anys, la tomben d'una puntada. Xavi Espart pertany al segon grup. El jove blaugrana s'ha convertit en un intocable per a Hansi Flick i es va doctorar al Parc dels Prínceps, davant el PSG, amb una actuació que convida a il·lusionar-se.

Exhibició defensiva, intel·ligència tàctica, personalitat per interpretar cada situació del joc i, per si no fos prou, un autèntic golàs per posar la cirereta a una nit inoblidable. Espart no va jugar com un noi que comença, sinó com un futbolista preparat per competir al màxim nivell. I això, a la seva edat, té moltíssim mèrit.

Per això, Luis de la Fuente faria bé de prendre'n nota de cara a la propera aturada internacional del novembre. La sortida de Marcos Llorente i la lesió de Eric García obren un escenari en què el canterà del Barça pot convertir-se en una alternativa real per a la selecció espanyola.

Perquè Espart ofereix polivalència, criteri i solucions: pot actuar en els dos laterals i fins i tot també al mig del camp, la posició en què es va formar a la Masia.

Que potser encara és aviat? Pot ser. Però si el rendiment esportiu és el criteri, els mèrits d'Espart són damunt la taula per sobre de molts altres.