Ha trigat però José Mourinho ja ha deixat enrere el seu disfressa d'entrenador respectuós i mesurat en les seves declaracions per donar pas al veritable Mou, el showman mediàtic que, tan bon punt perd un partit, treu la seva llibreta d'excuses, conspiracions i relats impossibles, que es repetiran com un mantra en alguns sectors del madridisme.
Mai deixarà de sorprendre'm que es valori més un tècnic per les seves rodes de premsa i shows que per les seves tàctiques, però que en el moment en què els tècnics més llorejats són els que millor fan jugar els seus equips alguns escollissin Mourinho, ja va ser una declaració d'intencions del que venia, i, encara que ho ha amagat, el veritable Mou ja és aquí.
Mou no defrauda sobre les seves excuses i males formes, com va demostrar una vegada més parlant de la sanció a Vinicius, els gats que ja no s'amaguen, anul·lant rodes de premsa o el clímax viscut al derbi madrileny, que va tenir una protagonista totalment inesperada, la impressora que fins avui no sabem d'on va aparèixer, però que va facilitar al tècnic blanc la imatge que va mostrar en roda de premsa per iniciar els seus atacs a l'àrbitre del partit i va obrir de nou el debat, sota l'acusació de robatori.
Al marge de les actuacions encertades o no dels àrbitres les paraules de Mourinho sempre tenen l'efecte que busquen, ja que no es parla que el Madrid no surt a guanyar i que el seu joc està deixant molts dubtes, (com es va poder veure davant el Betis, l'Espanyol o l'Elx a Lliga o la Roma a Champions), per la qual cosa Mou torna a aconseguir el seu objectiu i, per extensió, Florentino Pérez, que tindrà la seva part de responsabilitat després del mercat de fitxatges en què va deixar l'equip sense el fitxatge que més necessitava.
La televisió oficial del club segueix amb la seva campanya sense conseqüències, de fet, ja no sorprèn a ningú, i s'ha obert una escletxa important amb alguns mitjans de comunicació, alguns ja assenyalats pel president blanc quan va convocar eleccions al Reial Madrid, les que, tot i guanyar, va deixar mostres de feblesa, tant d'ell mateix, com del convenciment del madridisme respecte a la seva persona, davant d'un Enrique Riquelme que no té com a objectiu guanyar, sinó donar-se a conèixer.
En el moment en què millor està jugant el Barça, que ha demostrat ser una piconadora de rivals, golejant i comptant tots els seus partits per victòries, Mourinho ha obert la veda, seguit pels habituals de la central blanca, com una nova maniobra de distracció, seguida dels vídeos de Real Madrid TV, els atacs que segueixen sense tenir conseqüències, i els relats de sempre, que apunten a robatoris, mans negres, o conspiracions sempre que no guanyen, i que en darrer terme trauran una altra vegada Negreira per variar.
I a tot això, al Barça li toca seguir exactament igual, jugant a futbol i centrant els seus esforços en això, ignorant totalment tot el que pugui venir des de la Meseta, centrant-se en els seus objectius que són molts i molt importants, amb un equip que va a per totes, amb una afició que s'ho creu, i amb un tècnic que té el suport de tots els estaments del barcelonisme.
El gran avantatge de Hansi Flick serà el que semblava inicialment un hàndicap, que no parli l'idioma a les rodes de premsa, cosa que l'allunya del terreny propietat de José Mourinho, encara que si al final el portuguès passés a l'atac d'alguna manera contra el tècnic culer, ben farà l'alemany en ignorar-lo i respondre-li amb més joc, victòries i més gols.
Només som a l'octubre i Mourinho sap que es juga més que tres punts en el proper Clàssic, ja que una derrota l'allunyaria molt d'un Barça líder en estat de gràcia, i encara que el seu càrrec pugui no perillar quedaria clar que no haurà estat una bona opció a la banqueta blanca, encara que aquí el gran error no va ser escollir el portuguès, sinó fer fora de males maneres un Xabi Alonso que, si se li hagués donat el poder necessari, hauria estat un tècnic per fer història.
Veurem què passa en les properes setmanes, encara que tinguem clar que el show de Mou no ha fet més que començar, que vindran més episodis com el de la impressora o el gat que no s'amaga i que de futbol se'n parlarà poc, per la qual cosa toca seguir exactament igual, jugant com ho fa el Barça, guanyant, convencent i parlant de futbol a les rodes de premsa, ja que el pitjor menyspreu és no fer-ne cas.
I que vingui el que hagi de venir, tinguem clar que mentre uns han basat el seu mercat de fitxatges en “aturar el Barça”, el conjunt de Flick el va utilitzar per armar un equip que pogués optar a absolutament tot, demostrant que creuen en el seu entrenador i hi aniran amb ell fins al final, parlant al camp i convencent amb el seu joc.
El Barça de Flick parla l'idioma del futbol, el seu joc enamora, és una piconadora de rivals als quals goleja demostrant que té molta fam, mentre altres només tenen shows i relats que alimentar per desviar l'atenció sobre el que realment importa.
Seguim així el Barça i que segueixin així els altres, que segueixi el show de Mou i recordem que, en cas de canvi d'entrenador, el que va venir després de Xabi Alonso no només no va millorar el tècnic basc, sinó que ens va regalar el Clàssic en què, entre rialles, vam guanyar la Lliga.
Per cert, tocaria regalar-li ja un gat a Mourinho, que tant en la primera etapa com en la segona sembla que li agraden massa, fins al punt que formen part dels seus shows habituals de la roda de premsa, i que potser, podria tranquil·litzar una mica un tècnic que ja coneixem massa bé i no precisament pel joc dels seus equips.
