Diuen que les comparacions són odioses, però a vegades el futbol les serveix en safata. La mateixa setmana d'octubre ens ha deixat dues acomiadaments oposats, els dels dos futbolistes que han dominat una època. Una, a l'alçada de la llegenda. L'altra, impropia d'ella.

Leo Messi va marxar de l'albiceleste com va viure-hi: sense soroll, amb la pilota cosida al peu i un discurs estructurat des del cor, sense conferències ni guions, i el Monumental li va tornar vint anys de dedicació amb 90.000 goles. En el seu últim partit no hi va haver exhibició de vanitat, sinó el de sempre: un gol i dues assistències. Fins al final, regalant gols als companys. Va parlar més d'ells que de si mateix i va demanar unió per quan arribin els dies difícils. Després de perdre la final del Mundial davant Espanya, va marxar en el moment just, abans que ningú hagués d'insinuar-li la porta.

Aquesta ha estat la carrera de Messi. Humilitat, modèstia i una generositat que posava la seva màgia al servei de l'equip. Va ser el millor del món durant més d'una dècada i mai va necessitar exigir que se li reconegués. La seva manera de reivindicar-se era demanar la pilota, posar-la al centre i marcar diferències cada diumenge. Els títols i els rècords van venir després, gairebé com una conseqüència natural.

Cristiano Ronaldo ha estat un futbolista enorme i un golejador formidable, i ningú amb memòria ho discutirà. Però la seva etapa final ha deixat al descobert el que l'èxit amagava. Va abandonar la concentració de Portugal després del seu xoc amb Jorge Jesús, i després va publicar un comunicat en què admetia haver redactat un text de vuit punts perquè el seu propi seleccionador el llegís davant la premsa. En una d'aquestes frases, el tècnic havia de confessar el seu error per haver fet escalfar algú “de la talla de Pelé o Maradona” sense treure'l al camp.

Exigir al teu entrenador que et compari públicament amb Pelé i Maradona no és grandesa, és inseguretat. És el gest de qui, després d'haver-ho guanyat gairebé tot, segueix necessitant que l'hi certifiquin. Qui no para d'exhibir que ho té tot sol revelar, en realitat, que li falta l'únic que no es compra: la tranquil·litat de saber-se important sense haver-ho de proclamar. Va faltar al respecte al seu seleccionador, als seus companys i al grup. I Portugal, per més ironia, va guanyar sense ell. Mereixia una sortida per la porta gran. Ha triat la de servei.

El mateix encreuament de camins es dibuixa ara entre Lamine Yamal i Kylian Mbappé.

Lamine és un futbolista excepcional que encara té edat de juvenil, i això explica algun gest de frustració. Però el rellevant és com respon. Quan Flick li va exigir treballar més per assolir el següent nivell, li va subratllar la importància de la pressió sense pilota i li va recordar que el futbol no és només el que es fa amb pilota. El noi no es va amagar. Ha millorat en la pressió i en el replegament, cosa que pocs cracs accepten a aquesta edat, i ha encaixat els estirabots amb una maduresa que parla bé d'ell i dels qui l'envolten. Juga per l'equip, no pel seu reel d'Instagram.

Mbappé transmet el contrari. Després d'una segona volta molt discreta amb el Madrid en què semblava reservar el millor de si mateix per al Mundial, les últimes setmanes han estat un catàleg de despropòsits. Durant la seva recuperació, es va passejar en bicicleta a les xarxes socials després que Mourinho hagués advertit públicament contra aquest tipus d'activitats, i va viatjar a París en plena setmana de treball. Segons s'ha publicat, el portuguès va haver de reconvenir-lo en privat. Ni un Mourinho de perfil baix sembla capaç de quadrar-lo, ni Mbappé mostra intenció de canviar. Va per lliure, apareix quan vol i el seu compromís comença a ser una pregunta al Bernabéu.

Dos estils que no podrien ser més diferents. I potser no és casualitat que Messi i Lamine comparteixin alguna cosa més que la samarreta. Tots dos van créixer a La Masia, on abans d'ensenyar a driblar s'ensenyen valors humans i que l'escut de davant pesa més que el nom de darrere. Hi ha comportaments que no surten a les estadístiques. Però acaben decidint com et recorda la història.