La notícia que el FC Barcelona ha venut (per segona vegada) una parcel·la de Can Rigalt a l'agent immobiliari Metropolitan House posa fi a una llarga història, que va començar amb l'assetjament polític al president Josep Lluís Núñez, a finals dels anys 90, i que van desembocar en el bloqueig de tots els seus projectes i en la seva posterior renúncia a la presidència del club.
Tot va començar quan, el 19 de novembre de 1998, Joan Clos, alcalde socialista de Barcelona, i Núñez van signar un conveni per reordenar els voltants del Nou Camp i permetre un millor ús ciutadà d'uns terrenys desaprofitats. El Projecte Barça 2000 significava una inversió de 150 milions dels incipients euros, per empreses interessades en el complex lúdic, i estava dissenyat pel gabinet d'arquitectura Batlle i Roig. Les obres suposaven la reordenació de 19Ha. de les quals, nou eren destinades a un parc d'accés lliure als ciutadans. Per sota d'aquest nou parc, que cobria el carrer Arístides Maillol, s'ubicaria un complex comercial i lúdic, que incloïa cinc pavellons temàtics, a més de bars, restaurants i aparcaments.
L'objectiu del Barça 2000 era obtenir més recursos econòmics per, entre altres fins, mantenir la samarreta sense publicitat, fet diferencial del Barça respecte als altres clubs en aquell temps. La idea va agradar al consistori barceloní, perquè donava vida a una zona que a les nits era insegura i perquè estava encarada cap a la Diagonal i la zona universitària i la seva activitat no molestaria als veïns. A més, generava uns 700 llocs de treball.
Contra el Barça 2000
L'anunci del projecte va fer saltar els components del col·lectiu “Elefant Blau”, que liderava Joan Laporta, sota l'empara de Convergència i Unió (CiU, ara Junts). Va ser una oposició radical, amb mentides i patranies, perquè entre altres mals, asseguraven que el Club anava a caure en mans de societats anònimes multinacionals. La intoxicació que van generar Laporta i els seus va arribar fins al punt que el Barça 2000 anava a ser un Port Aventura o un Eurodisney. Les manifestacions induïdes de veïns contra les “terribles conseqüències” que ocasionaria el Barça 2000 va fer que l'ajuntament congelés el projecte, també per la proximitat d'unes eleccions municipals.
En un altre ordre de coses, el 1977, Núñez va comprar per al club 30.000 m2 de la finca Can Rigalt, per 1,68 milions d'euros. Mesos abans de presentar el Barça 2000, havien començat les obres destinades a rehabilitar una segona masia, a més de construir tres camps de futbol i un parc públic. Can Rigalt, que pertany a L’Hospitalet, es troba a tot just 600 metres de les oficines del club. Després d'haver pactat la realització del projecte amb Celestino Corbacho, alcalde d'aquesta ciutat, també es van organitzar manifestacions per impedir la realització del projecte. Aquesta vegada va ser la líder de Convergència i Unió (CiU) a L’Hospitale polítics: Sant Joan Despí, Can Rigalt i Barça 2000.
Segons el que es va poder llegir i escoltar en alguns mitjans, els projectes del Barça havien sublevat els habitants de Les Corts, Hospitalet i voltants. L'ambient es presentava d'oposició majoritària entre els ciutadans. Fins que van arribar les eleccions municipals del 13 de juny de 1999.
Es descobreix el muntatge
CiU tenia a Joaquim Molins i a Meritxell Borràs com a candidats a l'alcaldia de Barcelona i L’Hospitalet, respectivament. Si l'opinió pública era, com pretenia CiU, contrària a aquests projectes, CiU hauria aconseguit un bon grapat de vots addicionals en ambdós municipis. Al programa electoral de Molins figurava la retirada del Barça 2000 com a objectiu prioritari, mentre que Borràs va proposar fins i tot l'expropiació al Barça dels terrenys de Can Rigalt. Conseqüentment, per al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) aquells comicis haurien d'haver suposat una important pèrdua de vots en defensar quelcom que, segons CiU, no desitjava la majoria de ciutadans.
Doncs bé, al districte de Les Corts va guanyar les eleccions el PSC per primera vegada a la història de Barcelona, amb la qual cosa, de rebot, CiU va perdre un dels seus feus més sòlids, ja que sempre havia guanyat a Les Corts des de la restauració de la democràcia. Si, com pregonava CiU, els ciutadans no volien el Barça 2000, només havien d'haver mantingut el seu vot a CiU per posar-ho de manifest. I, per contra, els que sí volien que el Barça 2000 tirés endavant, havien de donar el seu vot al PSC. Això últim va ser el que va passar. Amb 14.137 (34,9%), el PSC es va imposar a CIU, que va obtenir 11.179 vots (27,6%). El PSC va pujar un 6%, mentre que CiU va baixar un 10%. El regidor triomfador va ser Jordi Hereu, que el 2006 va rellevar Joan Clos a l'alcaldia. Va ser la prova del cotó: un muntatge polític de CiU.
A L’Hospitalet va passar quelcom semblant. Meritxell Borràs, cap de llista de CiU, membre del secretariat del partit i abanderada de l'oposició al projecte a Can Rigalt, va patir també una derrota que li va suposar fins i tot perdre un regidor (de 4 a 3) i baixar del 13,5% dels vots aconseguits quatre anys abans, a l'11,2%, amb la qual cosa va continuar sent la tercera força política de la ciutat, superada també pel PP. En canvi, el PSC, encapçalat per Celestino Corbacho, va passar de 14 a 18 regidors, després de pujar del 47,8% fins al 55,6% dels vots. A L’Hospitalet, doncs, tampoc es va reflectir a les urnes una suposada oposició veïnal a Can Rigalt. Es va ratificar el muntatge de Laporta, els seus “elefants” i CiU. Però el mal ja estava fet.
Tapar pèrdues
Van passar els anys i al juny de 2005, el Laporta president va procedir a la primera venda de patrimoni del club per tapar pèrdues i, de passada, aixecar l'aval del 15% del pressupost, aleshores requisit per prendre possessió. El comprador va ser la immobiliària La Llave de Oro que, un cop requalificats com a urbanitzables i no com a equipaments els terrenys de Can Rigalt, va comprar 6.700 m2 amb 10.000 d'edificabilitat, per 34,5 milions. Es va donar la circumstància que al programa electoral de Laporta figurava un apartat en què s'assegurava que no es vendria patrimoni. El benefici net final de l'operació va ser de 29,1 m€., però el que no es va dir és que el Barça havia de córrer amb les despeses d'urbanització de la zona. El que no es va fer.
El 16 de maig de 2009, “Mundo Deportivo” va informar de la venda d'una altra porció de Can Rigalt per 20 milions més “a fi d'equilibrar el balanç econòmic d'un exercici en què hi ha hagut diversos revessos importants com va ser la sentència judicial que va obligar a pagar 57 milions a Sogecable”. Ferran Soriano, aleshores vicepresident econòmic, va trencar unilateralment el contracte dels drets de televisió amb Sogecable per subscriure'n un altre amb Mediapro (Jaume Roures). Els tribunals van donar la raó a Sogecable i el Barça va ser obligat a restituir aquesta quantitat per danys i perjudicis. Can Rigalt va servir per tapar el forat d'un altre error, aquest de 57 milions.
Però la història no va acabar aquí. Ja amb Josep Maria Bartomeu a la presidència va arribar l'últim ensurt. Un jutjat de Barcelona, davant el qual La Llave de Oro havia presentat la corresponent demanda contra el club per incompliment de contracte, va decretar que aquest havia de retornar els diners cobrats per la venda, més interessos, uns 47 milions. Què havia passat? Doncs que la directiva de Laporta no va complir amb un dels pactes més importants de la venda: obrir vials, construir voreres i altres obres menors, per lliurar la parcel·la lliure de càrregues a La Llave de Oro (Immobiliària Mar). Les pèrdues al balanç de 2016 van ser de 26 milions, tot i que Lluís Marsà, propietari de la immobiliària i soci del Barça, va perdonar al club una part important dels interessos.
Ara, la segona venda de Can Rigalt ha reportat 30 milions més, 10 dels quals ja van ser imputats a l'últim balanç. I a L’Hospitalet, on s'havia d'haver construït una zona esportiva i un parc públic, hi haurà uns 1.000 pisos més. Això, però, no ha motivat cap protesta. Al Barça, la venda de patrimoni segueix, doncs, per cobrir pèrdues, amb la nefasta perspectiva de mig any a Montjuïc el 2027 per acabar la coberta del nou Camp Nou. A la darrera assemblea es va aprovar augmentar el deute en 510 milions més, amb l'emissió de 210 de bons per pagar nòmines i el nou crèdit de 300 milions de Goldman Sachs per acabar la coberta del Camp Nou. Sense comptar els interessos que generaran aquests 510 milions, segons la darrera auditoria, el Barça va pagar a la temporada 2025/26 un total de 111 milions només en interessos.
Nota final. Com a contrast amb el setge de la fam descrit, al qual va ser sotmès el Barça a finals del segle passat, a Madrid ja havien començat els tràmits per al gran pelotazo que va ser la requalificació dels terrenys de la Ciutat Esportiva, que va suposar per al Real Madrid un benefici de més de 400 milions, que es van destinar a sanejar els seus comptes i comprar galàctics.
