Hi ha qui diu que és millor que Lamine Yamal no guanyi la Pilota d'Or perquè només té 19 anys. Com si aixecar el trofeu massa aviat fos un perill. Com si ser el millor del món amb aquesta edat pogués fer-te oblidar que encara tens moltíssim per demostrar.

Però, des de quan guanyar és dolent? Si fos així tampoc li hauríem recomanat guanyar el Mundial o tampoc li demanaríem que guanyés la Champions. Des de quan premiar el talent d'un futbolista és un obstacle per seguir creixent? Si Lamine és el millor, per què hauríem d'esperar que faci 25 anys per reconèixer-l'hi?

A alguns els preocupa que perdi la fam de títols, que es despisti, que pensi que ja ho té tot fet però potser el problema és que estem projectant sobre ell les pors d'alguns. La fam de ser el millor no entén d'edats i si alguna cosa ha demostrat Lamine és que no té cap intenció de conformar-se.

Que ningú pateixi per Lamine! Si guanya la Pilota d'Or, que ho celebri. I si després en vol dues, tres o quatre més, que vagi a per elles que segur que també les aconseguirà.

Cristiano torna a donar la nota

Cristiano Ronaldo va tornar a demostrar que, quan les coses no van com ell vol, és capaç de muntar un veritable espectacle.

El màxim golejador de la història de la seva Portugal va decidir abandonar la concentració després de quedar-se sense jugar contra Noruega. Sí, el mateix Cristiano que fa uns dies assegurava que acceptaria qualsevol decisió del seleccionador. Doncs sembla que això de mirar els partits des de la banqueta no entra en els seus plans.

Jorge Jesús té tot el dret del món a decidir qui juga i qui no. I Cristiano, per molt que sigui Cristiano, hauria d'entendre que cap futbolista està per sobre de la selecció. Ni tan sols una llegenda com ell.

Perquè una cosa és tenir un ego descomunal i una altra és no saber acceptar que el temps passa per a tothom. Leo Messi també va haver d'adaptar el seu futbol. La diferència és que Cristiano sembla que encara no ha assumit que ja no és imprescindible.

Aquesta és la manera més trista de començar a escriure el final d'una carrera llegendària. El problema és que alguns no saben marxar quan toca i, el seu moment, fa temps que ha arribat.

Amistats forçoses

Joan Laporta ens ho tornava a deixar ben clar dimarts passat: les relacions entre el Barça i el Madrid estan trencades. I, sincerament, quin problema hi ha? Des de quan s'han de portar bé els dos clubs més grans del futbol espanyol?

El president blaugrana espera que el Madrid rectifiqui per les seves acusacions en el cas Negreira però mentre alguns parlen de reconciliació, sembla que d'altres s'entesten a vendre una cordialitat que, a dia d'avui, no em sembla necessària.

Els blancs van dir prou en el seu dia després d'una de tantes rampellades de Florentino Pérez. Prou de fer veure que són amics, de compartir falsos somriures, abraçades i bones paraules mentre, per darrere, cadascú defensa els seus interessos a la seva manera.

La rivalitat entre el Barça i el Madrid és històrica. Forma part de la nostra identitat, de la nostra passió i del que fa especial cada clàssic. I, amb això, no vull dir que haguem de viure permanentment enfrontats, però tampoc que cal fingir una bona sintonia que no existeix.

El respecte, sempre. La hipocresia, mai. Els dos clubs més poderosos d'Espanya no estan obligats a ser amics. Que cadascú defensi el seu i que la rivalitat segueixi viva.