Hi ha futbolistes que milloren amb els anys. I després hi ha Raphinha, que directament s'ha reinventat. Dos hat-tricks consecutius, 14 gols en els primers vuit partits oficials i la sensació que no té sostre. Els números de Raphinha són espectaculars, però només expliquen una part de la seva història. L'altra part és el seu caràcter. Flick ho ha dit en més d'una ocasió i ell ho demostra setmana rere setmana sent el líder principal de l'equip.
El brasiler va arribar al Barça com un bon jugador de banda, un futbolista vertical, intens, incòmode, amb una mica de gol… però avui tenim davant nostre un altre jugador totalment diferent. Raphinha s'ha convertit en un davanter centre pur i no en un 9 de circumstàncies. Rafa és un 9 que marca, pressiona, lidera, guanya duels, ataca l'espai i fa jugar als que té al costat.
La seva metamorfosi ha estat brutal i és que si el Raphinha que coneixíem ha estat capaç de convertir-se en aquest killer de referència, també li recomanaria que ho provés al bàsquet. Perquè amb aquesta capacitat per adaptar-se a les circumstàncies temporada rere temporada, si s'ho proposa, Raphinha també podria acabar jugant als Lakers.
Bromes a banda, el Barça no ha trobat simplement el davanter centre que li faltava. Ha trobat el líder que també necessitava al camp. I això, és molt més difícil d'aconseguir. Pràcticament és impossible.
La ressaca del derbi
NO soc massa fan dels tuits de l'Atlètic ni dels de Tebas però el problema del Madrid no són els àrbitres. El problema del Madrid és que fa massa temps que busquen culpables fora i no volen mirar els veritables problemes que tenen dins de casa.
Després de perdre el derbi, Mourinho i gran part del madridisme, tornava a posar el focus exclusivament en l'arbitratge. I d'acord, Ortiz Arias no va estar a l'alçada però tampoc el Madrid. Així que mentre es parla de l'àrbitre, no es parla d'un equip que torna a mostrar les mateixes costures de sempre amb problemes al centre del camp, sense un patró de joc clar i amb futbolistes molt lluny del seu millor nivell.
El Madrid és un club que fa anys que viu pendent de construir un relat entorn de tot el que passa fora del terreny de joc. I al capdavant hi ha un president que ha convertit l'enfrontament amb les institucions, els àrbitres i els rivals en una part central del seu discurs.
Potser el Madrid no necessita un altre enemic. Potser necessita mirar-se al mirall.
Mourinho és el millor fitxatge del Barça
Sí. Exactament ell. El Mourinho de sempre. El de les excuses, el de les fotografies, el de posar els àrbitres al centre de tot quan el Madrid no respon.
Mourinho és el que necessitava el Barça. Perquè si hi ha alguna cosa que el barcelonisme hauria d'agrair eternament a José Mourinho és que, cada vegada que obre la boca, ens recorda per què és tan fàcil estimar-lo.
Ha tornat el Mourinho de sempre i, amb ell, aquesta capacitat extraordinària de convertir una derrota en una conspiració. Sortir després d'un derbi i convertir una roda de premsa en un judici contra tot l'arbitratge espanyol és exagerat. És massa fins i tot per a Mourinho.
Encara ens queden més de 15 dies sense futbol on la premsa de la capital seguirà posant el focus en el col·lectiu arbitral. Però… i del futbol del Madrid, quan en parlarem senyor Mourinho?
Perquè les seves declaracions poden incendiar una roda de premsa però no guanyar títols. Els títols es guanyen amb futbol i d'això, aquest Madrid va just. Així que endavant que continuïn criticant els àrbitres. Que segueixin per aquest camí que el Barça ja està a 6 punts de distància i a km's de futbol del conjunt blanc.
