El FC Barcelona va camí de convertir-se en el PSG de la Lliga: un equip tan dominant que guanya els campionats amb quatre o cinc jornades d'antelació, sense cap rival domèstic que li planti cara pel camí i avorrint el personal en més d'un sentit, per la manca de tensió i competitivitat de la resta de contendents.

La veritat és que es tracta d'un camí molt perillós, perquè si per alguna cosa ha destacat sempre la Lliga és per la rivalitat històrica i l'antagonisme recalcitrant entre el FC Barcelona i el Reial Madrid. Una rivalitat que enguany s'està veient seriosament compromesa per la manca d'arguments i recursos esportius del club blanc, que sembla instal·lat en la més absoluta mediocritat des que els va abandonar Carlo Ancelotti, fa dos anys. Aquesta travessia pel desert va començar amb un pòsit de desconfiança cap a Xabi Alonso que es va refermar poc després en el seu substitut, Álvaro Arbeloa. Però el descens als inferns continua sumant capítols amb el retorn de José Mourinho a la banqueta blanca, un tècnic que fa 15 anys viu en un estat perpetu de transhumància.

El Barcelona, en canvi, aquesta temporada ha pujat un esglaó en tots els sentits, amb el reforç de Rodri com a principal argument, recolzat per una cohort d'escuders, com Adeyemi, Gordon, Gabriel Jesús o Cancelo. Un escamot de fidels soldats per servir al comandant en cap Hansi Flick, disposats a morir per la causa si cal.

Les diferències, a dia d'avui, són tan abismals entre el Barcelona i el Reial Madrid, que sembla difícil parlar de rivalitat, almenys al camp. Una altra cosa són les rodes de premsa i amb un micròfon obert al davant. Aquí, com va dir en el seu dia Pep Guardiola, Mourinho és el "puto amo". Tot i que, vist el que s'ha vist, el seu relat comença a estar tan desgastat com antiquat, amb els àrbitres com a grans assenyalats, i amb fotos tretes d'una impressora portàtil, proves més pròpies del segle passat que de l'actual tecnologia digital.

Mirant els rivals del Barcelona sembla molt complicat que algú li pugui disputar aquesta Lliga. Amb el Reial Madrid immers en les seves creuades particulars contra l'estament arbitral -l'autocrítica no existeix o almenys no apareix públicament-, l'únic rival que podria posar en entredit el campionat és l'Atlètic de Madrid. Amb la ferida encara oberta del cas Julián Álvarez -l'argentí continua rebent xiulets per part de l'afició matalassera-, l'equip del Cholo és tot intensitat i compromís. El problema és que en aquest aspecte, l'equip de Flick ja l'ha igualat i fins i tot superat, de manera que en l'altre argument, el talent futbolístic, els blaugrana surten guanyant per golejada.

Ara mateix, el Barça avantatja en cinc punts l'Atlètic i en sis el Reial Madrid. Distàncies encara no gaire rellevants, però sí significatives, que reflecteixen l'enorme diferència entre els blaugrana i la resta de candidats. Però aquesta superioritat tan evident comporta assumir un risc d'imprevisibles conseqüències: l'avorriment i la desconnexió del públic en general.

A França a ningú li interessa la Ligue 1 perquè tothom sap quin serà el final, per molt que el PSG hi posi de vegades una mica d'al·licient amb alguna ensopegada inesperada. A Espanya anem pel mateix camí: el Barcelona suma dues Lligues consecutives, guanyades amb relativa facilitat i abans de l'última jornada, i aquesta fa pinta que les diferències seran encara més grans.

En tot cas, el problema és dels altres equips, que s'hauran de començar a posar les piles i agafar-se fort si volen posar en algun compromís aquest Barcelona, que per cert, i sense ànim de desanimar ningú, té la plantilla més jove de tots els equips de Primera, amb tot just 24 anys de mitjana. És a dir, que ens espera una dècada d'avorriment absolut si algú no hi posa remei.