Adverteixo una preocupació excessiva perquè el Barça cedeix 17 jugadors a les seves respectives seleccions nacionals en l'aturada de lliga més extensa de fa molts anys. No ho entenc. Perquè el primer que se m'acut preguntar és: ¿si estaria millor vist per l'equip tècnic, els mateixos jugadors, l'afició i la premsa que n'aportés menys o cap? Seria més normal pensar que tota aquesta necessitat de les seleccions de comptar amb els seus jugadors condueix a imaginar que el Barça compta amb els millors del món i que això contribueix a elevar el prestigi del club, al mateix temps que augmenta el preu dels futbolistes i l'equip obté més reconeixement mundial. Sempre preferiré un club que aporta, a un altre que passa desapercebut. Qui suma, guanya prestigi. Qui no, perd, no compta.
Dubto d'altra banda que l'altra gran preocupació blaugrana sigui Raphinha, el futbolista mundial més en forma en aquest moment, perquè realitzarà un viatge de 35.000 quilòmetres per jugar tres partits amb el Brasil a Austràlia i l'Índia. No crec que aquestes cites alterin especialment l'estat d'excitació que viu l'home que ha marcat 12 gols a la lliga espanyola en set partits. Tot el contrari. Raphinha és el futbolista més feliç del Brasil en aquest final d'any. I els seus desitjos de jugar amb el seu país després del fracàs sofert al Mundial dels Estats Units, on va jugar els dos primers partits i es va perdre els tres següents per lesió, representen tot un desafiament per a ell.
Que els culers més pessimistes pensin o imaginin una lesió amb la seva selecció del millor “9” que s'ha trobat és normal. Temen això. Jo, en canvi, només desitjo que Raphinha aparegui durant aquestes dues setmanes com el nou líder d'un Brasil que fa molt de temps que va perdre les seves millors referències i els seus ídols.
