Va arribar amb l'etiqueta cosida a l'esquena: alemany, vertical, però aliè a la litúrgia de la casa. “No té ADN Barça”, es deia a les tertúlies abans fins i tot que dirigís un sol entrenament. Avui convé admetre-ho sense embuts: l'ADN Barça té accent alemany, i no s'ha desvirtuat ni un gram. S'ha reforçat.

Perquè el primer que va entendre Hansi Flick, i ho va entendre des del primer dia, és que aquí l'estil no és un adorn ni una herència que s'exhibeix al museu, és un mètode. I el seu mètode es resumeix en tres paraules que qualsevol culer reconeixeria com a pròpies: pressió, possessió i posició. Les tres P. Pressionar amunt, molt amunt, amb una línia defensiva que viu al límit de l'abisme i que ha convertit el fora de joc en una obra d'enginyeria. Tenir la pilota, però tenir-la per fer mal, no per bressolar-la. I ocupar bé el camp, que és la més invisible de les virtuts i la que sosté totes les altres.

El que distingeix aquest Barça no és que jugui bé: és que juga sabent. Cada futbolista que rep ja sap on és l'home lliure abans que li arribi la pilota, i sap cap a on s'ha de moure quan se'n desfaci. Això no surt sol. Això s'entrena, es repeteix i s'exigeix. Flick ha retornat a l'equip una cosa que s'havia perdut entre tant debat identitari: els automatismes i la velocitat d'execució. La sensació que onze jugadors estan llegint el mateix guió alhora.

I aquí hi ha l'altre gran mèrit, el que al meu parer l'eleva a l'alçada dels millors entrenadors que han passat per la banqueta els últims anys, com Pep Guardiola o Luis Enrique.

Flick no ha construït aquest equip amb la plantilla que va demanar. L'ha construït amb la que li van donar.

Va marxar Iñigo Martínez i ningú va portar un central esquerrà. Qualsevol altre hauria obert el telenotícies reclamant fitxatges. Flick va agafar Gerard Martín i el va reconvertir en central pel perfil esquerre. I va funcionar. No per miracle: va funcionar perquè el tècnic va veure en ell el que altres no veien i perquè va saber posar-lo en un context on les seves virtuts pesessin més que les seves mancances.

No va arribar el lateral esquerre que va reclamar. Solució: s'inventa un lateral esquerrà traient Xavi Espart, lateral dret del filial, i el fa jugar per l'esquerra. Tampoc va arribar reforç pel costat dret. Solució: Eric García, central de formació, convertit en carriler. Ni una queixa pública. Ni un missatge enverinat a la roda de premsa. Ni una sola coartada preparada per si les coses anaven malament.

L'última pinzellada és la més agosarada. Posar Raphinha de davanter centre quan semblava intocable a la banda, i quan hi havia arguments de sobres per pensar que aquell lloc era d'Olmo o fins i tot de Lamine. El brasiler s'està sortint: ataca els espais com pocs, sempre fa el control amb avantatge —aquest detall d'elit que separa el bo de l'enorme—, és tremendament eficaç de cara a porteria i, a més, és el primer defensor de l'equip. La seva implicació en la pressió és la que marca el llistó per als altres deu. Un nou que corre cap enrere és un luxe; un nou que a més fa gols és un problema irresoluble per al rival.

S'hi sumen els títols, que hi són i que no són poca cosa, i el retrat queda complet. Però el que veritablement defineix Flick no és el palmarès: és l'actitud davant l'adversitat. En un club on queixar-se és gairebé un esport federat, on sempre hi ha un culpable a mà —la junta, el mercat, el calendari, l'àrbitre—, ha aparegut un entrenador que mira el problema, calla i el resol. Que no gasta ni un minut a lamentar-se pel central que no va arribar, perquè està ocupat fabricant-ne un al camp d'entrenament.

Això no és sort. Això és talent, criteri i una confiança descomunal en la feina diària. Flick és un geni. I el millor és que no sembla acusar el desgast i segueix amb la maleta plena d'ambició.