La campanya que estan promovent, des de fa uns dies, els altaveus i portaveus de la caverna mediàtica per reivindicar la Pilota d'Or cap a algun jugador del Reial Madrid, sigui Kylian Mbappé o Jude Bellingham, va camí d'acabar en un desastre comparable a Waterloo per a Napoleó o Stalingrad per a Hitler. Per molt que surti José Mourinho a proclamar als quatre vents la idoneïtat dels seus pupils per aixecar el trofeu al millor jugador del món, la veritat és que pocs li donen corda i encara menys credibilitat. Tant és així, que semblen més actes propis d'una persona acorralada, que assumeix gairebé la seva derrota i intenta fer un últim i desesperat cop d'efecte, en un acte d'amor i fidelitat al club que li paga.

Si Mourinho hagués tingut el mínim interès de conèixer els tres postulats que argumenten els organitzadors del premi per concedir els vots ja s'adonaria que els seus jugadors parteixen amb un desavantatge insalvable.

Anem per parts: el primer factor que es recomana tenir en compte són els mèrits i rendiment individual. Aquí ja entraríem a valorar molts inputs, perquè si bé Mbappé va ser el pichichi, no va conquerir la Bota d'Or, que va anar a parar a Harry Kane. Tampoc Bellingham va fer una temporada per tirar coets precisament, afectat per la seva operació a l'espatlla. Al Mundial, ambdós jugadors van oferir una versió notable, però tampoc diríem que van estar a l'alçada de Messi o Rodri, per posar un exemple. En tot cas, es tractaria d'un postulat on tant Mbappé com Bellingham podrien aspirar a estar al podi, en el millor dels casos.

El segon argument és el que deixa tots dos jugadors del Reial Madrid fora de qualsevol equació, a no ser que a partir d'avui el trofeu Teresa Herrera es consideri un premi a l'alçada de LaLiga, el Mundial o la Champions. Estem parlant dels èxits col·lectius, és a dir, del paper que ha tingut el futbolista en qüestió en els títols conquerits. I és clar, si la memòria no em falla, el Reial Madrid va fer honor al color de la seva samarreta, quedant-se en blanc. I al Mundial cap dels dos va poder arribar a la final, caient a les semifinals. Vaja, com diria un expresident espanyol que últimament ha renascut com l'au Fènix: 'zero patatero'.

El tercer postulat que es valora en les votacions és el Fair Play o actitud del futbolista dins del terreny de joc. Un argument polèmic, que va acabar amb Vinicius destronat, quan tothom el donava com a clar guanyador el 2024, a favor de Rodri, aleshores jugador del City. Es tracta, sens dubte, del més arbitrari i subjectiu dels continguts per votar, però no és menys cert que en aquella època el brasiler estava immers en tots els embolics i polèmiques haguts i per haver, sent un mal exemple per a molts joves.

Així doncs, descartat de manera categòrica qualsevol jugador del Reial Madrid, ens trobem amb dos reals possibles candidats a la Lliga i, com no, tots dos jugadors del FC Barcelona. Estem parlant de Lamine Yamal i Rodri. Tots dos, juntament amb Harry Kane --ho va guanyar tot amb el Bayern, excepte la Champions, i va conquerir el trofeu a millor golejador d'Europa-- i possiblement Erling Haaland, que va ser capaç de portar Noruega a quarts de final d'un Mundial per primera vegada a la seva història i guanyador de la FA Cup i la Copa de la Lliga amb els citizen, són els que acabaran per emportar-se el gat a l'aigua.

No hi ha dubte que Lamine parteix com el millor posicionat: no en va, l'any passat va quedar segon, només superat per un pletòric Ousmane Dembélé. Ara, el de Rocafonda arriba amb més opcions encara, després de guanyar el Mundial, si bé és cert que la seva participació no va ser estratosfèrica, per culpa d'una lesió als isquiotibials que li va impedir brillar del tot. D'aquí que el seu company Rodri, que no va tenir un gran any al City, també es postuli com un ferm candidat, sobretot després de ser proclamat millor jugador del Mundial.

Sigui com sigui, el que està clar és que aquesta Pilota d'Or, que s'entregarà a finals d'octubre a París, pinta a blaugrana, es miri per on es miri, per a major ràbia i frustració de Mourinho i tots els seus acòlits, que no són pocs.