El culebrot de Julián Álvarez deixa tres certeses: que el perfil de l'argentí ja està cobert a la plantilla, que els contractes no són paper mullat i que Laporta i Deco han tapat amb fum la manca de marge salarial pel 9 que va demanar Flick.
Que consti des de la primera línia: celebro que Julián Álvarez no sigui jugador del Barça, i ho celebro per raons estrictament futbolístiques. L'argentí és un futbolista extraordinari, però és un mitjapunta, un jugador que necessita viure entre línies. I qui ocupa avui aquest metre quadrat al vestidor blaugrana? Dani Olmo i Fermín López. Gastar una fortuna en duplicar una posició que ja està doblada no és reforçar-se: és acumular.
El que el Barça necessitava, i segueix necessitant, és un davanter centre rematador d'àrea. Un 9 dels de veritat: Kane, Haaland, Lewandowski, Lautaro. Un futbolista que visqui de l'àrea petita, que ataqui el primer pal, que converteixi en gol les centrades que aquest equip genera cada partit. Això va demanar Flick per aspirar a la Champions. I això és exactament el que no ha arribat.
El compromís també es jutja
Hi ha un segon motiu, i aquest ja no és de pissarra. Veient com s'ha comportat Julián durant tot l'estiu, només es poden tenir dubtes sobre el seu compromís i la seva professionalitat. El que ha fet a Madrid no convida precisament a confiar en ell ni en el seu representant. Un futbolista que força així una sortida avui, pot forçar-ne una altra demà.
I arribem al fons de la qüestió: aquesta idea, repetida fins a la nàusea, que sempre ha de prevaldre la voluntat del futbolista és un principi molt perillós i perniciós. Els contractes estan per complir-se o per rescindir-se en els termes que les parts van signar i acordar lliurement. Julián va acceptar una clàusula de 500 milions. Ningú li va posar una pistola al pit.
No pot ser que, perquè l'Atlètic pagués 90 milions al City i li abonés els 14 milions que cobra cada temporada, el jugador fos molt exigent, i que per marxar sigui ell qui decideixi quan se'n va, trencant el contracte, escollint el club de destí, fixant el seu propi preu de sortida i acceptant a més que el Barça ho pagui en sis terminis. Això no funciona així. N'hi ha prou amb un exercici de simetria: Què diríem si el Madrid fes una oferta a Lamine Yamal abans de parlar amb el Barça, i Lamine anunciés que vol anar-se'n al Bernabéu posant ell mateix el preu del seu traspàs? Caldria facilitar-li la sortida i per un preu per sota del que exigiria el Barça? Estaríem indignats. Amb tota la raó.
Una gestió de manual... del que no s'ha de fer
Dit tot això, el que no s'entén és l'obsessió de Laporta per fitxar un jugador que l'Atlètic li havia dit que no venia des del primer moment. El cas Julián Álvarez no es podia gestionar pitjor. Aspires a un fitxatge milionari sense tenir espai salarial per inscriure'l. Retransmets les negociacions per la premsa, publicitant que et reuneixes amb el seu agent a Barcelona abans de parlar amb el club venedor. Pretens col·locar intermediaris a l'operació com Juanma López i Andy Bara. Fas enfadar l'Atlètic filtrant que allò estava mig tancat i que el problema era seu. Provoques que el jugador s'enfronti al seu club quan ni tan sols estàs disposat a millorar la primera oferta que ja t'havien rebutjat. I abans has pagat 80 milions per Gordon, un davanter que no té ni la meitat de cartell.
El desenllaç és tragicòmic: l'Atlètic et denuncia davant la FIFA, tu amenaces que l'oferta té data de caducitat i després la mantens, després que Gil Marín t'hagi menyspreat en públic —"ens indigna encara més, perquè ens repugna la falsedat, la manca d'ètica i de professionalitat del Barça"— i que t'hagin repetit per activa i per passiva que la negativa és infinita. I encara així, no ho descartes.
El greu, el veritablement greu, és que en dos estius consecutius dos futbolistes que volien venir al Barça —Nico Williams i Julián Álvarez— s'han quedat pel camí perquè els dirigents del Barça no han sabut gestionar la seva arribada.
Queda la sensació, i és difícil treure-se-la de sobre, que després de gastar 172 milions en fitxatges, Laporta i Deco no han aconseguit marge salarial pel 9 que va exigir Flick, i han estirat el xiclet de Julián fins a rebentar-lo, sense buscar una alternativa, per tapar aquesta inoperància econòmica i carregar-li el mort a l'Atlètic. Per què o Julián o ningú? No hi ha ningú que estigui per sobre del Barça com perquè el club l'esperi quedant-se amb les mans buides i les exigències de Champions, plenes.
