El culebrot Julián Álvarez està arribant al seu final, deixant diverses víctimes pel camí. Des que el davanter argentí va clamar als quatre vents el seu desig de sortir del club atlètic, "vull complir el meu somni", durant la disputa del Mundial, la seva vida s'ha convertit en un infern, tancat entre quatre parets i sense gairebé cap escletxa per treure el cap.
L'internacional albiceleste reclama, des de la seva cel·la, que tenia la promesa dels responsables de l'Atlètic, amb Gil Marín com a portaveu, des del mes de març que si arribava una oferta superior als 120 milions li traurien els grillons. Amb aquesta promesa sota el braç, el seu agent es va apropar al Barcelona per comunicar-los que a l'estiu podien posar la barra de pa amb la llima a dins. Tanmateix, la sorpresa de Joan Laporta va ser majúscula quan els interlocutors atlètics es van negar rotundament a obrir la cel·la, amb Mateu Alemany com a guardià de les claus.
A partir d'aquí, tot s'ha anat descarrilant a una velocitat vertiginosa. Julián va tensar encara més la corda, des que va tornar de les seves vacances, instigant els responsables de l'Atlètic a obrir negociacions amb el Barcelona, com si es tractés d'un habeas corpus. La resposta dels carcellers va ser clara: "D'aquí no te'n vas per anar aBarcelona". De fet, fins i tot li van obrir les portes a una sortida si acceptava tornar a la Premier, en aquest cas per jugar amb l'Arsenal. Oferiment que Julián va rebutjar de ple, assegut amb el cap cot a la banqueta.
Després d'absentar-se a la primera jornada davant el Màlaga va arribar el partit contra el Vila-real. I aquí el Metropolitano va dictar sentència, amb una de les xiulades més violentes i furibundes que es recorden al feu rojiblanc. Julián va aguantar estoicament els insults quan la seva cara va sortir al marcador, però encara més greu, si cap, va ser quan va saltar al camp, amb els aficionats pràcticament demanant la pena de mort.
L'aranya -un sobrenom que ja ningú pronuncia a l'Atlètic- va decidir, aconsellat pel club, ser el primer a retirar-se del camp i no unir-se a la resta de companys per saludar l'afició al final de l'encontre. Un altre gest més que confirma la seva condemna. Dos dies més tard el jugador ni tan sols va sortir a entrenar, afectat per una sobtada i oportuna gastroenteritis.
Gil Marín i Alemany estan actuant com els típics carcellers d'una pel·lícula dolenta de sèrie Z, que gaudeixen davant el dolor aliè i es regalen mentre la seva víctima es retorça a la cel·la. L'orgull els ha encegat i no s'adonen que el principal perjudicat de tot això està sent l'Atlètic, que s'ha convertit en una presó més temuda i hermètica que Alcatraz. Sí, en aquella presó, dos presos van aconseguir fugir, però mai es va saber si finalment van arribar a la riba o van ser arrossegats pels forts corrents que recorren la costa de San Francisco. Sigui com sigui, el dany col·lateral d'aquesta fugida va ser el tancament uns anys més tard de la presó, que va perdre la seva fama d'inexpugnable.
L'Atlètic aconseguirà que la seva imatge caigui per terra -si no ha tocat fons, poc li falta- retenint un jugador en contra de la seva voluntat i perjudicant el club d'una manera irreversible. I és que ja em direu quin jugador top s'arriscarà a recloure's en una presó de màxima seguretat on els seus desitjos i aspiracions són aniquilats i reprimits per uns dirigents tan irresponsables com egoistes.
