Hi ha amors que maten, diuen els més experts. D'altres que arriben i es queden o els que passen i et marquen per a tota la vida. Aquest és el tipus d'amor que va impregnar Pep Guardiola al culer. Inoblidable. Per recordar eternament, per omplir-se la boca d'elogi i dir com en Pep va acceptar sense protestar la oferta de Joan Laporta. “A que no t'hi atreveixes”, crec recordar que li va dir al president. I amb ell, i amb Tito Vilanova al seu costat, va començar la gran última etapa del Barça.
Per això quan avui en Pep parla d'haver perdut la passió no només per l'estimada esposa mare dels seus fills, fa mal. Però és un dolor que sentim perquè creiem que també salpica directament el seu fenomenal treball com a entrenador brillant que l'ha catapultat com un, si no el millor, de tots els temps. No només al Barça o a la Lliga espanyola. També a Alemanya amb el Bayern o a Anglaterra amb el Manchester City.
Fa mal estar perdent un gran, un tècnic que va dignificar la professió, que va ser directe amb aquells rivals, com Mourinho en els seus millors temps, que va trencar el Bernabéu fins al punt d'arrencar una ovació, de no dubtar a l'hora de triar joves de la pedrera. Fa mal que després de tant d'èxit estigui passant per un moment agre. No s'ho mereix. Fa mal i tant com quan va marxar Messi.
Sents aquell amor que potser no ha estat teu però et van fer sentir.
