El temps posa cadascú al seu lloc, una dita popular que, vulguem o no, sempre s’acaba complint, quelcom que també passa amb els futbolistes. En els moments decisius és on podem veure realment la seva persona, qui són i, principalment, com volen ser recordats.
És lògic que una afició idolatri i doni suport als seus, però aquesta bena als ulls acaba caient quan les coses van malament o quan toca prendre decisions més profundes, el moment en què toca gestionar l’egoisme que tots tenim en pensar en nosaltres mateixos, però també l’agraïment i l’afecte cap a un club i una gent que t’ha estimat i donat suport, fins i tot quan era difícil fer-ho.
Aquests dies el barcelonisme ha pogut comprovar que aquest sentiment no sempre és recíproc, i que, encara que costa d’entendre, alguns jugadors decideixen no donar el mateix que van rebre, demostrant la seva veritable cara, el que els condemna a un mal record del que va ser el seu club, igual que també serveix per veure els que realment seran sempre blaugranes, encara que juguin lluny del Camp Nou, per haver mostrat la seva millor versió fins i tot quan el seu futur era lluny de Barcelona.
Resulta simptomàtic veure com ha sortit del Barça Ferran Torres, un jugador que hauria d’estar agraït al conjunt culer, que va apostar per ell pagant una suma molt elevada, i al qual mai va estar a l’alçada, un club i una afició que li van donar suport fins i tot quan el de Foios no aconseguia marcar durant quatre mesos, però que han vist que, després d’un simple gol en una final de Mundial, el seu davanter decidia sortir del club de males maneres, exigint molt més del que ell mateix havia ofert.
Cadascú sabrà com vol ser recordat i com vol sortir, però és el moment en què es veu realment com és una persona, i amb Ferran Torres ha quedat clar que, després de tot el que ha fet el Barça per ell, que inclou posar-li facilitats per sortir, el jugador ha respost amb males maneres, gestos cap a la graderia, i ni un simple agraïment sincer i humil, cosa que deixa clar que Deco i Flick van prendre la millor decisió aconseguint el traspàs del davanter al PSG.
Queden altres casos encara més flagrants, com són els de Ter Stegen, negant-se a sortir del Barça i perjudicant deliberadament la inscripció de Joan García el curs passat, i obligant el club a pagar el 90% de la seva fitxa amb una cessió a l’Ajax ara. Decisions que deixen en molt mal lloc el que era el capità blaugrana i que obligaran a un mal record de l’alemany per part de l’afició.
Ter Stegen s’hauria d’haver fixat molt més en capitans de l’alçada de Busquets, Iniesta, Xavi o el mític Puyol, però aquest olim blaugrana està reservat als més grans, tant dins com fora del terreny de joc.
Pitjor és la situació de Frenkie De Jong, més protagonista per declaracions als mitjans de comunicació, queixes i acusacions de campanyes en contra seva, que no per les seves actuacions dins del camp, cosa que ja no ens fa pensar massa bé d’un dels capitans i futbolista millor pagat de la plantilla actual.
De Jong no només no ha ajudat mai el club quan la situació era crítica, sinó que el seu joc mai ha desplegat la brillantor que se li va veure a l’Ajax, ni ha demostrat voler esforçar-se, cosa que ha provocat una forta divisió a l’afició, que ja ha perdut definitivament la paciència amb ell.
L’holandès sembla que seguirà els passos de Ter Stegen, ja que després de l’episodi del Mundial, jugant lesionat fins al punt que serà baixa diversos mesos, quan amb el Barça no va voler arriscar el més mínim, pot decantar la balança cap a una sortida. I més tenint en compte que l’arribada de Rodri li pot privar de la titularitat, per la qual cosa seria el moment de buscar-li una sortida.
És inadmissible que un futbolista del seu nivell busqui constantment justificacions, campanyes o passi factures a tothom, en lloc de limitar-se a demostrar el que val en un club en què mai ha acabat d’encaixar del tot ni ha justificat el que s’ha arribat a pagar per ell. La història de De Jong al Barça sembla destinada a acabar malament, amb un record molt amarg d’un jugador complicat que no va aportar més que queixes, en un club que ho va intentar tot per fer-lo brillar, per la qual cosa seria el moment de tancar aquesta història de manera definitiva.
Lluny de tot això queda veure com altres futbolistes com Anthony Gordon o Karim Adeyemi fan tot el possible per vestir de blaugrana, o fins i tot com Julián Álvarez, parlant clar davant els mitjans tot i el que li pot provocar a l’Atlètic; jugadors que farien el possible per convertir-se en les noves estrelles del Camp Nou i que agraeixen qualsevol esforç al club. Igual que Ronald Araujo, que ha posat totes les facilitats quan ha vist que el seu somni no es podia complir i no ha volgut perjudicar el seu club.
Per al record queden actituds com les d’Aubameyang o Luuk De Jong, jugadors que, tot i el poc temps que han estat al club, es mostren molt agraïts per l’oportunitat que se’ls va brindar i mantenen un afecte molt especial amb una afició que no els oblidarà, i que els veurà sempre com uns culers més, on el Barça serà sempre casa seva.
Menció a part mereix Marc Casadó, jugador amb qui es va veure el millor joc del Barça de Flick però, sense tenir massa clar si ha passat alguna cosa amb el seu entrenador o no, veu com no té lloc a l’equip i, tot i haver-ho intentat tot i haver-ho donat absolutament tot per tenir minuts al club de la seva vida, pel qual donaria la vida, farà les maletes aquest estiu a la recerca de minuts.
No tothom pot jugar al Barça, però actituds com les de Casadó són les que no s’obliden i que fa mal veure com s’han de marxar, ja que ens hauria agradat que triomfessin com a blaugranes, igual que passa amb altres canterans que han hagut de fer les maletes, com Ansu Fati, Mingueza o Jofre Torrents, persones que ho van donar tot pel seu somni i l’afició blaugrana.
Els jugadors de la Masia sempre han de demostrar més que la resta i tenen un sector que, potencialment, els critica de més, cosa que amb la sortida de Casadó, veiem com s’està traslladant a Balde i que resulta injust, ja que aquest tipus de jugadors han de tenir encara més suport que la resta perquè són l’espina dorsal dels millors Barças de la història. Són una font inesgotable de treball, passió i orgull culer, com veiem ara en Xavi Espart o Ebrima Tunkara quan tenen minuts.
Per ser del Barça necessites entendre el Barça, quelcom que Casadó portava a l’ADN, juntament amb talent, treball, passió i dedicació, per la qual cosa toca desitjar-li el millor i tenir molt clar que el millor seria haver-nos equivocat i que, aquest perfil de futbolistes, i també de persones, tornessin algun dia al club de la seva vida. Altres només mereixen ser, uns mers jugadors de pas.
