La sortida de Ferran Torres ha causat pocs danys col·laterals al club blaugrana, més aviat tot el contrari. Ni tan sols el fet que marxés l'únic 9 que quedava a la plantilla ha estat prou motiu per evitar el seu traspàs al PSG. La veritat és que l'oferta era irrenunciable per a Deco: rebre 50 milions per un jugador que d'aquí a un any pot marxar gratis és un regal caigut del cel. A més, Ferran mai no ha comptat amb el beneplàcit absolut de la graderia, com recordava el valencià cada vegada que marcava un gol, fent gestos estranys (tapant-se les orelles o la boca) a mode reivindicatiu. El seu sobrenom de tauró, que ell mateix va alimentar fins i tot en els seus pitjors moments, era rebut entre l'afició amb més broma que una altra cosa. Suplent etern des que va arribar al FC Barcelona fa cinc anys, mai no va poder assolir la regularitat desitjada ni tampoc una posició clara a la línia d'atac, on no va acabar de quallar en cap. El seu gol a la final del Mundial li ha servit a Deco per vendre'l amb més pressa i a un millor preu.

Aquest èxit absolut de la comissió esportiva ha tingut el millor colofó possible amb la incorporació de Rodri, el millor jugador del Mundial i Pilota d'Or fa dos anys. Un autèntic megalodó es miri per on es miri. Per aquells despistats que no sàpiguen què és un megalodó, només dir-los que és un tauró prehistòric que triplicava les dimensions dels actuals esquals. Un dels majors depredadors de la cadena evolutiva, capaç d'empassar-se d'una queixalada qualsevol 'tauronet' que es creués pel seu camí.

El fitxatge de Rodri ha estat simple i planament una bofetada a mà oberta al Reial Madrid, recordant fins i tot el cop que es van endur els aficionats culers quan van veure d'un dia per l'altre que el seu capità i heroi, Luis Figo, agafava el pont aeri per fitxar pel club blanc, pel compromís que havia signat amb Florentino Pérez en cas que guanyés les eleccions. Ara no ha calgut cap document guardat en una caixa forta ni una promesa electoral perquè Rodri marxi al FC Barcelona. Ha estat encara més dur per als madridistes, ja que l'internacional espanyol ha escollit l'equip que millor s'adapta a les seves virtuts futbolístiques, fent miques les aspiracions de Jose Mourinho de tenir un líder a la sala de màquines. El jugador més esperat pel Reial Madrid, no només els ha donat carbasses, sinó que s'ha anat al màxim rival.

La rebequeria del club blanc no s'ha fet esperar. Els altaveus madridistes han pujat el volum per proclamar que Rodri no era necessari pel Reial Madrid, que mai va ser la primera opció, que pagar 65 milions per un jugador que acaba contracte d'aquí a un any és una temeritat, que arriba tocat de l'esquena després de la seva recent intervenció, que no s'entendrà amb Pedri i que frenarà la progressió de Bernal.

Arguments tan estèrils com fal·laços que confirmen el mal que ha fet a la capital el fitxatge de Rodri pel FC Barcelona. Un jugador que, per cert, ja va haver d'aguantar la manca de respecte per part del club blanc fa dos anys a la gala de la Pilota d'Or a París quan ningú de la comitiva de l'entitat madridista va assistir en filtrar-se que el premi l'anava a rebre l'aleshores jugador del City en detriment de Vinicius. Aquí el madrileny va prendre bona nota, podent venjar-se dos anys després d'una afrenta semblant.

Amb els deures gairebé fets per part de Deco, ara només falta rematar la jugada amb el fitxatge del 9. Ara mateix les opcions de portar l'argentí Julián Álvarez semblen més lluny que mai, així que caldrà esperar quina sorpresa ens depara el responsable de la direcció esportiva per cobrir aquesta posició, avui dia totalment òrfena després de les sortides de Lewandowski i Ferran. Amb Haaland i Kane totalment inabastables, tothom espera un cop d'efecte per part de Deco, una jugada mestra que torni a sorprendre a propis i estranys. Amb el fitxatge de Rodri ha tret un dels seus millors trucs de la xistera, ara podria emular el mític mag Juan Tamariz i homenatjar-lo amb un altre as guardat a la màniga.