A set dies de l'inici de Lliga, Hansi Flick fa números i el resultat no quadra. Han marxat Lewandowski, Rashford i Ferran Torres, i amb ells 54 gols. Cinquanta-quatre. No és una dada: és tota una temporada de producció ofensiva que algú haurà de reposar. El davanter centre que li van prometre al tècnic alemany continua sent, a dia d'avui, una idea, un nom en una carpeta i un telèfon que no acaba de sonar.

El risc és evident. L'obsessió per Julián Álvarez pot deixar el Barça a dues veles. Quan una direcció esportiva ho fia tot a una operació que no depèn d'ella, el mercat es tanca i el vestidor es queda mirant la banqueta. I Flick, que ha guanyat amb el que tenia, començarà el curs amb menys del que ja tenia.

El PSG ha tocat la glòria sense un nou nat, cert. Però convé mirar la lletra petita abans d'utilitzar-ho com a coartada. Dembélé va signar 20 gols, Kvaratskhelia 19, Doué 13, Barcola 13, Gonçalo Ramos 12. No van necessitar un rematador d'àrea perquè tenien cinc futbolistes capaços d'arribar a les dues xifres. Prescindir del killer només és viable quan el gol està repartit. Repartir-lo és exactament el que el Barça ha deixat de fer. Aquí hi ha l'error de gruix: no renovar Ferran Torres.

El davanter de moda, l'home que va marcar 19 i 21 gols a les dues últimes Lligues de Flick, el que va sostenir l'atac quan Lewandowski ja estava fos. Més enllà de les gorres, les banderes i les declaracions, Ferran ha tingut un comportament exemplar i una professionalitat extraordinària: va rendir quan li va tocar esperar i va rendir quan li va tocar jugar. Se li compensa no oferint-li la renovació. Si Luis Enrique el vol és perquè sap alguna cosa que a Barcelona algú ha oblidat: que els títols també es guanyen gràcies al jugador 12, el 13 i el 14. Amb els que entren al minut 65 i decideixen.

Al seu lloc han arribat Gordon i Adeyemi. Bons futbolistes, però no golejadors. Es canvia gol per promesa de gol.

Laporta i la seva maquinària mediàtica teledirigida haurien de deixar de triturar els jugadors i els entrenadors que deixen de ser útils a la cúpula directiva. Messi, Ferran, Frenkie de Jong i Xavi són exemples nítids d'un mateix procediment: primer se'ls buida de crèdit públic i després es justifica la sortida. Resulta paradoxal —i cal celebrar-ho— que el denostat entrenador de Terrassa hagi estat l'escollit per dirigir la selecció que pretén mantenir viu el llegat futbolístic de Johan Cruyff. La història col·loca cadascú al seu lloc, encara que sigui tard.

Perquè la veritat és que donar estabilitat a la davantera és la gran assignatura pendent de l'era Laporta. Repasseu la llista: Kun Agüero, Luuk de Jong, Memphis, Jutglà, Ilias, Aubameyang, Adama Traoré, Abde, Dembélé, Vitor Roque, Joao Félix, Pau Víctor, Ansu Fati, Lewandowski, Rashford, Ferran Torres. Setze noms per a tres posicions. Cap continuïtat, cap projecte reconeixible. La sensació és que, en lloc de conservar el que funcionava i millorar-ho, s'ha desmuntat sistemàticament allò que ja donava resultats.

No tot són ombres. El fitxatge de Rodri, qüestió d'hores, és un encert majúscul. No és només un migcampista de primer nivell mundial: és un futbolista que referma la idea de futbol, l'estil que li funciona al Barça. L'encaix del millor jugador del Mundial serà immediat perquè no cal explicar-li res: juga al que aquí es vol jugar.

Però hi ha posicions que continuen coixes i que cap focus sobre Rodri hauria de tapar-ho. Falta un central esquerrà per al dia —inevitable— en què Gerard Martín es lesioni. I falta un lateral esquerre de veritat, no el pedaç repetit de la tercera etapa de Joao Cancelo, que contra el Llevant és un extrem més i contra el Bayern és un forat defensiu. Aquesta diferència, a l'abril, costa eliminatòries. Si Laporta vol començar a conquerir els títols internacionals que sí van guanyar els seus presidents antecessors, té el material per fer-ho: una generació de canterans magnífica que ha rebut en herència. Es tracta de potenciar-la amb futbolistes que marquin diferències. No només amb favors a Jorge Mendes.