Si un dia ve Morfeo i em dóna a triar la pastilla vermella o la blava, ara mateix ho sento per Neo, però em prendria sense pensar la blava. Jo no vull sortir d'aquesta realitat que estem vivint tots els culers en els últims mesos, on el Barcelona s'emporta pràcticament tots els títols possibles, on el Reial Madrid es menja literalment els mocs, on el millor jugador del Mundial descarta fitxar pel club blanc donant seguidament el sí vull als blaugrana, on un davanter argentí està fent l'impossible per deixar la presó matalassera i complir el seu somni de jugar a l'edèn barcelonista, on un entrenador alemany ha convertit el Barcelona en una referència futbolística mundial, on un noi de 19 anys ja s'està elevant a l'Olimp dels escollits, amb Leo Messi cedint-li ja un lloc preferencial al seu tron, amb un altre noi de 19 anys que ara mateix és considerat el millor defensa del món, amb un porter talentós que pot signar una dècada prodigiosa sota els pals, amb un canari que per a molts, i tot i que el seu Mundial va ser força discret, és el millor migcampista del planeta, amb un sevillà que mor, i fins i tot potser mataria, per l'escut, per un egarenc que va signar un dels Mundials més complets que es recorden a un futbolista...i així podríem estar 'ad infinitum'.
Si Morfeo creu que em convencerà de sortir d'aquesta realitat va ben arreglat perquè d'aquí no surto ni que m'apunti Clint Eastwood amb la seva cèlebre Magnum 45 de Harry, el Brut. Ho sento Morfeo, però no, aquesta és la realitat que sempre he somiat viure i l'estic gaudint al màxim.
Això sí, de tant en tant es produeix alguna distorsió, com el fitxatge de Marc Cucurella pel Reial Madrid o els problemes que està tenint l'equip per trobar un 9 'top' després de les sortides de Robert Lewandowski i la més que imminent de Ferran Torres. Però es tracta d'alteracions que no poden evitar el goig general, després de comprovar que el Barcelona torna a ser la referència futbolística mundial, tal com ho va ser fa més d'una dècada amb Pep Guardiola o fa gairebé quatre amb Johan Cruyff.
El fitxatge de Rodri i la marxa d'Araújo han estat les últimes dosis de dopamina per als blaugrana. El migcampista del City és una peça que encaixarà com anell al dit en el sistema de Flick, on els migcampistes s'erigeixen com els pilars de l'equip, mentre que la sortida del defensa charrúa era tan necessària com obligada, sobretot després d'una temporada nefasta, on es va convertir en un jugador amb un rol més que testimonial, agreujat pels seus problemes de salut mental.
Un altre gran estímul per continuar gaudint del nostre particular Matrix ha estat la confirmació de l'interès del PSG per Ferran Torres, un jugador que va sortir del Mundial revaloritzat després del seu gol a la final contra l'Argentina. El de Foios mai ha acabat de sentir-se còmode en la maquinària de l'alemany, per la qual cosa la seva sortida és un regal caigut del cel, i més encara tenint en compte que acabava contracte l'any vinent. Ingressar 50 milions seria una operació rodona en tots els sentits.
Encara queden uns dies per conèixer les noves sorpreses que ens té preparades l'arquitecte del Matrix blaugrana. No hi ha dubte que la confirmació de l'arribada de Rodri, el fitxatge de Julián Álvarez i l'aterratge d'Ameryc Laporte seria la confirmació que vivim en una realitat modificada al nostre gust, de la qual cap culer en el seu sa judici voldria sortir, per molt que es trobi confinat en una càpsula de vidre alimentat per una sonda en una bresca espacial.
Insisteixo Morfeo, no cal que insisteixis per fer-me obrir els ulls a la neo realitat. La meva decisió està presa i no hi ha marxa enrere: la píndola blava.
