El pròxim 20 de novembre la Masia complirà 47 anys d'existència i en aquest temps s'ha forjat a pols com la millor acadèmia de futbol del món. Aquesta qualificació ha estat emprada reiteradament per persones de primer rang futbolístic, l'última de les quals, Jurgen Klopp, va mostrar així la seva admiració perquè nou dels participants a la final del Mundial hi van passar.
Per aquesta raó, creiem convenient refrescar la memòria per recordar com es va idear i realitzar aquest icona emblemàtic i prestigiós del barcelonisme. En aquest projecte es van barrejar diversos factors. El primer, quan l'aleshores president Josep Lluís Núñez, el seu gran impulsor, es va assabentar que una de les promeses del club, Lobo Carrasco, s'allotjava en una pensió de les Rambles, al costat de l'aleshores anomenat Barri Xino, ara Raval. Segon, perquè al primer equip només hi havia tres jugadors titulars procedents del futbol base, denominació que va encunyar el primer entrenador de Núñez, el francès Lucien Muller. Es tractava d'Olmo, Rexach i Sánchez. Tercer, que la Masia com a seu de les oficines del club havia quedat obsoleta i ja s'havien construït unes noves oficines entre el Palau i la pista de gel.
El cas de Carrasco va posar al descobert que la resta de jugadors de fora de la ciutat es trobava disseminat per pensions de poca volada i no disposava del tracte alimentari ni dels horaris propis per a un esportista. La Masia de Can Planes, edifici catalogat del segle XVII, va ser adquirit el 1953 dins de l'operació de compra de terrenys per al Camp Nou i va servir d'oficina per a arquitectes i altres personal tècnic durant la seva construcció. El 1966 va passar a ser seu de les oficines.
Una inversió; no una despesa
A Núñez li havien proposat diverses solucions per aprofitar-la, des de restaurant de luxe fins al museu del club, però va optar per convertir-la en residència de jugadors joves, perquè “no tot es basa en guanyar diners i serà una inversió i no una despesa, si contribuïm a formar jugadors per al primer equip”, segons va declarar als mitjans de l'època. I va ampliar així la seva teoria: “Un club ha de gestionar recursos propis i no solucionar els problemes a base de talonari. Els jugadors de la pedrera són matèria primera que genera autonomia esportiva i il·lusió entre els més joves i els socis i aficionats”.
L'adaptació de la Masia en residència va costar 18 milions (de pessetes, és clar) que van ser aportats pel desaparegut Banco Comercial Español, a canvi de ser el seu patrocinador durant 5 anys. Aquesta va ser una de les primeres operacions “cost zero” de Núñez i el primer dels ingressos anomenats atípics que, en aquell temps, sense contracte fix de televisió, sense publicitat a la samarreta i sense marca patrocinadora de material esportiu, es resumia a unes quantes tanques als perímetres interior i exterior del Camp Nou.
La reunió en què es va aprovar convertir la Masia en residència (desembre de 1978) estava composta per el president Núñez; Jaume Amat, directiu del futbol base; Jaume Olivé, responsable tècnic, i Josep Maria Serra, gerent. Amat, enginyer de Camins, que només va estar un any al càrrec en ser nomenat director general de Carreteres de la Generalitat, va ser l'únic directiu d'Agustí Montal incorporat a la directiva de Núñez. El seu relleu el va agafar Josep Mussons.
A la Junta Rectora s'hi van afegir el doctor Carles Bestit i els directius Francesc Catot i Francesc Ribó. A ells s'hi va sumar Pere Garcia Vila, president del Barça Atlètic, que va viatjar per Europa per elaborar un informe sobre les residències més importants, com la de Coverciano (Itàlia), Vichy (França) i Grünsdwal (Alemanya). També va visitar Lezama (Athletic Club). Un altre directiu, Josep Casals, de l'àrea de Patrimoni, va redactar el projecte en la seva qualitat d'arquitecte. El primer director va ser Francesc d’Assís Segarra, amb Xavier Comenges com a administrador.
Una altra filosofia
El mateix dia de la inauguració de la Masia, Núñez va aprofitar la presència de l'alcalde Narcís Serra per proposar-li la construcció del Miniestadi, que havia de ser un al·licient més per a les promeses. Fins aleshores, el club disposava dels terrenys de Fabra i Coats, petits i incòmodes, per estar ubicats a l'altre extrem de la ciutat.
Les formes van canviar, però també el fons de la preparació física i tècnica. Els entrenadors i exjugadors, com Segarra, Torres, Pujol i Romero, van preparar unes noves directrius juntament amb Jaume Olivé. Les principals van ser: limitar als 20 anys l'edat al Barça Atlètic, amb excepcions degudes al servei militar; avançar un any el límit d'edat per als juvenils, cadets i infantils, i avaluar a final de temporada el rendiment de cada jugador, alhora que els seus estudis als centres concertats. Aprovar el curs escolar era requisit imprescindible per continuar a la Masia.
Es va donar la circumstància que un dia abans d'aquell 20 de novembre de 1979 va tenir lloc un acte de gran significat: l'amortització de les últimes obligacions emeses per a la construcció del Camp Nou. Es van trigar, doncs, 22 anys (i cinc presidents) a pagar-ho des de la data de la seva inauguració, quan en el projecte inicial s'havien previst cinc. Els successius retards i refinançaments van generar el pagament milionari d'interessos que van destrossar l'economia del club. Us suggereix alguna cosa aquest episodi?