Hi ha fotografies que triguen anys a revelar-se del tot. Aquella en què Leo Messi sostenia en braços un Lamine Yamal nadó, xipollejant en una banyera, no era una postal tendra del Barça de les bones famílies. Era una profecia. El déu del futbol mundial batejant, sense saber-ho, el nen que un dia heretaria el seu ceptre. I no hi ha altar més solemne per a un traspàs de poders que una final del Mundial. Allà, entre focus i confeti, s'ha de tancar el cercle que va començar en aquella pila d'aigua tèbia. Cap club més que el Barça pot presumir de la qualitat suprema dels seus productes fabricats a la Masia.

Els culers encara no mesurem bé la sort que vam tenir. Vam gaudir de Messi tant i tants anys que el vam convertir en paisatge, en quelcom que hi seria sempre, com la gespa del Camp Nou. I ho vam donar per descomptat fins que va deixar d'estar-ho. Fins que, amb l'excusa del Fair Play i d'uns comptes impossibles, el president que va prometre la seva continuïtat li va ensenyar la porta i el va fer plorar, tot perquè no volia tenir aquell contrapoder al club quan no era el problema sinó la solució. Leo va donar l'indicible pel Barça fins que una decisió el va empènyer fora. La resta ho hem vist des del sofà i amb un nus a la gola: un Mundial aixecat a Qatar, una altra final assolida, una Pilota d'Or més, i la condició intacta d'icona planetària i actiu comercial que qualsevol club del món mataria per explotar.

Per això ara, veient-lo triomfar lluny, el barcelonisme comença a anomenar en veu alta l'error majúscul. Messi no tenia contracte quan va arribar la nova presidència. Era terreny adobat per retenir-lo. I en lloc d'això se'l va deixar marxar del que havia de ser el seu únic club. El més dolorós no és el que vam perdre amb Leo; és el que mai veurem: Messi i Lamine Yamal en el mateix onze, el mestre i l'aprenent teixint una època que es va quedar en condicional. Ens van robar aquell Barça. I a sobre, per sostenir l'insostenible, es va hipotecar la casa amb palanques i crèdits que seran una llosa durant vint o trenta anys, que ni dues Lligues compensaran. Amb Leo dins, gratis, potser res d'aquella enginyeria financera hauria fet falta.

Perquè els comptes continuen sense quadrar, només que ara amb pitjor cara. No s'entén que el club ampliï el seu deute demanant dos crèdits de 210 milions a inversors per tapar els forats de tresoreria i, alhora, tregui pit anunciant que fitxarà Julián Álvarez per una milionada que no val. Es venen fum i titulars mentre es signen interessos. Es presumeix de múscul amb diners prestats, que ja tornarà el que vingui el 2036. És la comptabilitat del que s'arruïna amb estil.

Molt més comprensible —que no admirable— resulta la via Adeyemi. Si Jorge Mendes ha col·locat el seu deixeble Deco com a director esportiu del Barça i el seu home de confiança al Rio Ave, Joao Amaral, al capdavant de l'scouting del club culer, el lògic és que comencin a caure, un rere l'altre, jugadors que casualment representa Mendes. Karim Adeyemi és el primer d'una llista que s'escriu sola. El següent, aposteu, serà Joao Cancelo —també de l'escuderia— fitxat ara en propietat per inaugurar la seva tercera etapa al club. No és planificació esportiva: és un catàleg amb capçalera d'agència.

I mentrestant, el president, el mateix que brandava la bandera de l'independentisme quan li convé i que en campanya electoral diu que "mai" ha sentit "la crida de la selecció" i, ara que laRoja aixeca passions, es planta a Nova York a animar-la i a proclamar als mitjans que guanyarem "perquè tenim millor equip". El gir no sorprèn ningú que conegui la casa. Molts veuen en aquell timó oscil·lant la mà del seu cunyat, Alejandro Echevarría, que continua manant al Barça sense cap càrrec. És com si el president del Govern instal·lés el seu cunyat a dirigir el país amb despatx i comandament, però sense acta ni signatura, per no haver de retre comptes mai davant el Congrés. Poder sense responsabilitat. Decisions sense amo.

Tornem a la banyera. A aquella aigua on un geni sostenia un nen. La profecia s'ha complert: Lamine ja regna. El que no estava escrit és que ho fes per tapar la nefasta decisió de deixar marxar el D10S que el va batejar, i que avui, aquell responsable, fia el futur del club als crèdits, als amics de l'agent i a un cunyat sense càrrec. La foto era un somni que algú, a qui només mou el poder, va evitar que es convertís en realitat.